L’escalada acostuma a entendre’s com un simple augment de la violència, però en realitat és un fenomen més complex: una crisi escala quan s’intensifica, s’amplia a altres escenaris geogràfics o àmbits (terrestre, naval, aeroespacial o cibernètic), o afecta objectius cada vegada més sensibles i, per tant, es fa més difícil de controlar. Avui, aquest risc és més gran, perquè la guerra depèn cada vegada més d’un conjunt de tecnologies que canvien la seva lògica: l'ús armes de precisió i de llarg abast, la proliferació de drons –i, sobretot, la possibilitat d’utilitzar-los en eixams–, la intel·ligència artificial, el ciberespai, la guerra electrònica, els satèl·lits i, en alguns casos, les armes hipersòniques. Però també perquè moltes d’aquestes capacitats són més accessibles i es difonen més enllà de les grans potències. No totes tenen el mateix pes, però comparteixen un mateix efecte de fons: acceleren els esdeveniments, augmenten l’ambigüitat i fan més probable que una acció limitada sigui percebuda com un pas més greu del que potser pretenia ser.
El primer problema és la velocitat. Les capacitats de precisió –la combinació d’armes guiades, sensors, xarxes de comandament i control i eines de navegació que permeten localitzar, seguir i atacar objectius amb gran exactitud– poden produir efectes profunds en molt poc temps. La novetat és que s’ha escurçat radicalment el temps entre l’observació, la decisió i l’acció, entre els sensors que detecten, els centres de comandament que processen la informació i els vectors que executen l’atac. La tecnologia comprimeix els cicles de decisió i afavoreix les reaccions prematures o que parteixen d’una lectura incompleta de la situació. Un atac ben coordinat no només pot destruir objectius físics: pot degradar el comandament i el control, interrompre comunicacions, degradar la cobertura radar o dificultar la detecció i el seguiment d’objectius. A tot això cal afegir-hi la IA, que accelera la fusió de dades, la priorització de blancs i el ritme de la decisió, i també les armes hipersòniques, que, per la seva velocitat, maniobrabilitat i menor temps d’avís, poden reduir encara més el marge per interpretar senyals i calibrar respostes. El problema estratègic és evident: quan el temps s’escurça, creix el risc de reaccionar no tant al que se sap com al que es tem.
El segon problema és l’abaratiment i la difusió dels vectors de precisió. Capacitats que fins fa poc exigien grans pressupostos, indústries avançades i forces armades molt sofisticades avui estan a l’abast de molts més actors, i a costos molt més baixos. Des de drons fins a míssils, la proliferació d’aquests vectors permet saturar defenses, confondre l’adversari o colpejar punts crítics. I això altera la relació entre atacant i defensor: sistemes molt cars i sofisticats poden veure’s pressionats per mitjans molt més barats, nombrosos i difícils de neutralitzar.
La guerra d’Ucraïna ho ha posat clarament de manifest, tant per l’ús massiu de drons barats al front com per les operacions de llarg abast contra infraestructures crítiques. També les grans salves iranianes de drons i míssils contra Israel han mostrat fins a quin punt la simultaneïtat i la massa poden elevar de cop el risc d’una crisi regional. La lliçó és clara: la capacitat de generar danys, saturar defenses o pressionar estratègicament l’adversari ja no és patrimoni exclusiu de les grans potències. Aquesta difusió tecnològica amplia el nombre d’actors capaços de provocar incidents greus i d’accelerar escalades de conseqüències difícils de contenir.
El tercer problema és l’ambigüitat. En el ciberespai, en l’espai o en l’entorn electromagnètic, no sempre és fàcil saber qui ha actuat, amb quina intenció exacta o amb quin abast real. Una interferència en les comunicacions, un ciberatac, la degradació reversible d’un servei espacial o una acció de guerra electrònica poden semblar moviments limitats. Tanmateix, si afecten un radar, un satèl·lit, un enllaç de dades o qualsevol altra capacitat crítica, poden ser percebuts com un intent de cegar, desorganitzar o paralitzar la capacitat de resposta de l’adversari. En termes d’escalada això és fonamental, perquè el significat polític d’una acció pot arribar a ser tan important com el dany material que provoca.
En definitiva, les noves tecnologies militars no fan inevitable l’escalada, però sí més probable i difícil de controlar. Redueixen el temps per decidir, amplien el nombre d’actors capaços de generar danys greus i fan més ambigu el significat de moltes accions hostils. El perill no és només que els estats vulguin escalar els conflictes, sinó que una crisi pugui pujar d’esglaó gairebé sense voler, empesa per la velocitat, la saturació i la incertesa. Aquesta és la paradoxa de la guerra actual: com més precisos, connectats i accessibles són els mitjans de combat, més difícil pot resultar evitar que una crisi es descontroli.
