27/02/2019

Cròniques d’Itàlia. Montecassino. Abat Oliba

2 min
Cròniques d’Itàlia. Montecassino. Abat Oliba

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsFugint del Carnestoltes de Roma, m’he acollit aquests dies a la gran abadia de Montecassino. A mig camí de Nàpols, allí on la via s’embranca per un círcol de muntanyes que sembla que no tingui per on sortir-ne, es veu alta, sentada en una carena, distreta de les altres, la gran abadia fundada en el segle V per sant Benet i casa pairal de l’Ordre Benedictina. [...] Era la tarda del dissabte quan jo hi arribava, i passejant-me sota d’aquelles arcades amb vistes al pla, ja sentia que la febre i el mal estat passarien i que cobraria allí nou alè i les forces que em mancaven. Portador de cartes de Roma, els frares m’acolliren carinyosament. El primer que trobava, l’arxiver, va resultar un company d’estudi de la Biblioteca Vaticana, i mentre ell me prenia pel seu compte, i se m’emportava per ensenyar-me els còdexs i documents que són la glòria de l’abadia, m’explicava una llunyana llegenda nostra, testimoniada pels documents que allí es guarden. Sembla que, farà cosa de mil anys -poca cosa per aquella casa-, un dux de Venècia, Pere Urseolo, es feia frare, i portat del desig de córrer, venia a Catalunya. Allí se les entenia amb un príncep anomenat Oliba ( comes olibanus, com diuen les cròniques), i amb aquest comte Oliba tornava a Itàlia. Venien a Montecassino, l’Oliba es feia frare, i al cap d’un any partien -desfent el camí -per a morir Urseolo a Cuixà, en el bisbat d’Elna, i per a ser l’Oliba el monjo de Ripoll, i després l’abat, el gran abat de la nostra història. Aquell frare em contava la romàntica llegenda com si fos d’ahir. Les figures del germà de Tallaferro i del seu company es feien vives, aixecant-se dels pergamins i els annals de l’abadia. Al veure-me-les davant, involuntàriament les comparava amb mi: la Itàlia que jo he vist i la que ells veieren, les passions seves i les meves, les nostres novetats amb les coses d’aquella època. [...] Si el sant Benet alt i gros de la llegenda s’alcés de la tomba, i sortint de l’església, passegés per la seva casa i veiés com viuen els seus hereus i els que la tenen ara, de segur que no trobaria res que criticar-los. [...] Tot és seguit fins als més petits detalls: fins la quantitat de pa que es dóna al hostes és pesada a la mesura del temps del fundador. Tot funciona amb el mateix ordre. Una mateixa distribució del treball; una mateixa independència en cada u, i una absoluta obediència en tots; la tradició practicada quan és útil, i rejovenida quan és del cas; tot igual en esperit; en mitjans i en resultats. Quan un pensa en lo que es fa aquí, en lo que ha sortit d’aquesta casa i en lo que ha donat al món amb el temps que és fundada, un desitjaria trobar en la nostra societat alguna cosa semblant per l’acció col·lectiva. Desgraciadament, al fixar la memòria en les nostres institucions per a un fi semblant, un en treu, al comparar-les amb aquesta, una impressió que no pot ser més desconsoladora. [...] És precís confessar-ho honestament, però els nostres esforços, perduts per un excessiu individualisme, la reclamen, aquesta acció col·lectiva... I en la nostra societat moderna no hem trobat la fórmula d’ajuntar-nos. [...]

stats