“El cuirassat Potemkin”, la força de la imatge (1930)
Peces històriques
Del comentari periodístic de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 - Ginebra, 1985) en el diari La Publicitat (20-XI-1930) sobre El cuirassat Potemkin (1925). Enguany es commemora el centenari d’aquesta pel·lícula muda de Serguei Eisenstein (Riga, 1898 - Moscou, 1948), una obra mestra de la història del cinema. Va influir en la concepció del fotoperiodisme de l’època, en el sentit que era acceptable reconstruir escenes com si fossin captades de la realitat històrica. Concretament, a Catalunya, va influir en el treball d’Agustí Centelles (València, 1909 - Barcelona, 1985).
[...] Si heu vist El cuirassat Potemkin difícilment podreu oblidar-lo mai més: una ciutat, un port, un vaixell. Rostres que es contrauen, llavis que murmuren, punys que es clouen. La tripulació està cansada de suportar el caprici brutal dels oficials. Els aliments malsans la fastiguegen. Fermentació dels cervells. Nàusees dels estómacs. N’hi ha prou amb que se li presenti una altra vegada carn avariada perquè el motí esclati. Però la revolta és espasmòdica, sense cohesió. El comandant la domina fàcilment. Enfollit d’ira, ordena la mort dels provocadors. Desferres humanes, de genolls per terra, cobertes amb una lona, esperen resignades la descàrrega de l’escamot d’execució. De cop, un mariner salta i es llança com una fletxa. Conjura els botxins –ho són contra la seva voluntat– de no assassinar llurs companys. Grups de mariners, fins a aquell moment disciplinats, alliberen els condemnats, es llancen damunt els oficials, els fan recular i els precipiten a mar. El Potemkin, dolçament braçat per les onades, s’erigeix en fortalesa, ciutat d’acer eriçada de canons, asil de revoltosos que volen viure –i morir si cal– per afirmar el dret humà a la llibertat i a la dignitat. La mar és la mar Negra. La ciutat, Odessa. El pavelló, el de l’imperi del tsar. Una autocràcia té subjugat aquest país immens. [...] La repressió serà doble. Els cosacs trituraran els revoltats de la ciutat. L’esquadra bloquejarà el Potemkin. Sense pietat. Una escala immensa puja de la mar a la ciutat. Del primer graó baixa un rengle de tiradors seguit per altres rengles regulars i atapeïts. Les dones i els infants corren, es precipiten. [...] La màquina de matar assassina metòdicament. Implacablement. [...] Amb els llums apagats l’esquadra s’acosta a la ciutat. [...] Però el Potemkin ignora la passivitat. Ja ha destruït amb els seus canons l’edifici en el qual l’Estat Major havia elaborat els seus plans homicides. De cara al vaixell almirall apunta les seves peces. [...] La seva tripulació no és arcàngel de mort, sinó missatger de vida. Abans que els canons parlin, heus ací que s’aixeca, de boques que volen commoure, emocionar i convèncer –i que ploren–, un crit a la fraternitat. [...] Una veu sembla pujar de pregoneses inconegudes, omple l’espai, deslliga els llavis, allibera les ànimes. El Potemkin es balanceja, majestuós. És l’esdevenidor en marxa. Passa, força conscient, davant els vaixells immòbils de l’esquadra, i llurs tripulacions, delirants, l’aclamen. Un poble sencer saluda el pioner de la democràcia, amb rumb a la mar alta, a la mar lliure... Fins aquí El cuirassat Potemkin. La flotte rouge [novel·la de José Germain del 1930] ens presenta el cas amb una argumentació inflexible que, amb la mateixa lògica primària del cineasta soviètic, arriba a conclusions diametralment oposades. Però la força del film preval damunt la força del llibre. Potser és que la nostra hora és més propícia a la violència crua i nua de la imatge que a les subtileses, més o menys sofístiques, de la paraula.
