La culpa és del PSOE
Reduint l’argument a la màxima simplicitat, la culpa que Pablo Casado s’atreveixi a dir que la Segona República va ser “una democràcia sense llei” equidistant respecte a la “llei sense democràcia” de Franco és del PSOE. Ho ha dit ell i ell n’és l’únic responsable, esclar. Però com pot ser que digui una cosa així? Com pot ser que encara es pugui tergiversar tant la traumàtica experiència republicana i es doni a entendre que republicans i franquistes tenen la mateixa part de culpa?
Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable, segons Simone Weil, que malgrat el seu pacifisme i la seva autocrítica des de l’esquerra va venir a Barcelona el 1938. Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme.
La no apropiació de l’experiència democràtica republicana (amb tota la seva complexitat convulsa) és un llast que ha impedit altres acceptacions. En especial la plurinacionalitat. Sobre aquesta negació s’ha bastit una Espanya democràtica que, en lloc de desfer els seus nusos ideològics i identitaris, va optar per crear una realitat ex novo : una modernitat de cartó pedra, de Movida Madrileña, europeisme naïf, flamants trens que no anaven enlloc, nou-rics (i al capdavall nous pobres).
La modernitat republicana, malgrat tots els seus problemes, era una altra cosa: en essència, educació per a tothom, fraternitat entre els pobles peninsulars, accés igualitari a la cultura i al treball. Almenys aquest era l’ànim. Hi havia, esclar, un excés de càrrega idealista. I de radicalitat ideològica, també. La dreta involucionista no ho va posar gens fàcil i va acabar ensangonant-ho tot. En tot cas, durant la Transició, en lloc de renegar-ne en conjunt, hauria calgut recuperar si més no l’esperit educatiu i social per donar bases sòlides a la democràcia. No avergonyir-se’n, no caure en el menyspreu passiu i assumir una falsa història de dolents (franquistes) contra dolents (republicans). Com si un mal justifiqués l’altre. Això és el que ha quallat, el que tants anys després segueix dient Casado. Rere la polèmica pel monument franquista de Tortosa hi batega la mateixa feblesa conceptual, la mateixa vergonyosa equidistància.
Avui hem acabat tenint una democràcia distorsionada per una gent de lleis ultranacionalista que deuen justificar, com Casado, que en realitat la República va merèixer el final que va tenir. De la mateixa manera que els republicans van voler anar massa enllà en el seu afany llibertari i igualitari, ara els catalans sobiranistes s’han passat de la ratlla volent posar urnes, cosa que sens dubte pensen que és com la “democràcia sense llei” de la República.
El PSOE es va equivocar durant la Transició. No va ser valent a l’hora de fer quallar una autèntica cultura democràtica que no renegués del precedent republicà. Ara es tornarà a equivocar si segueix sent captiu del relat equidistant entre República i franquisme, si deixa que s’imposi una igualació entre llei i democràcia que fossilitza la Constitució, demonitza la diversitat nacional i empresona tota dissidència.
Ignasi Aragay és el director adjunt de l'ARA.
