Columna completa de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) al diari La Publicitat (2-VII-1932) al·lusiva a l’agressió que havia patit a Madrid el polític Ventura Gassol el dia abans. (Diumenge passat en aquesta secció ja es va publicar un comentari detallat dels fets). Els assaltants de l’habitació d’hotel on hi havia Ventura Gassol volien humiliar-lo tallant-li la cabellera de poeta romàntic que era característica d’aquell conseller de Cultura del govern de la Generalitat. En aquest article Carles Soldevila comparava aquella vilesa amb el relat bíblic de Samson i Dalila.
Hom ens ha acusat de mantenir forces armades, de corrompre la joventut, de celebrar revistes de tipus militar o feixístic. Tanmateix, la primera espurna de violència s’ha produït a Madrid i s’ha adreçat contra un diputat que a les Corts havia contingut heroicament el seu verb inflamable, a fi de no donar cap excusa a les exaltacions parlamentàries. De res no li ha valgut la seva discreció. El record del seu exili, el ressò de les seves arengues a la Tirteu [poeta nacional de l’Esparta clàssica], la realitat de la seva cabellera abundosa, l’han convertit, vulgues no vulgues, en símbol del catalanisme ferreny i irreductible. I contra aquest símbol, es llançaren ahir cinc galifardeus. Agressió estúpida, senyal inequívoc d’impotència mental, o, cosa pitjor, episodi fabricat amb tota malícia, a fi de desviar del seu endegament parlamentari la discussió de l’Estatut. El germà Gassol, contra les suposicions que alimenta la seva poesia i la seva oratòria, té més de franciscà, que no de dominic. (El dominic, amb fredes vehemències inquisitorials, és Sánchez Román [parlamentari progressista]). D’altra banda, l’agredeixen en el moment que dóna proves efectives i constants del seu esperit de conciliació i del seu desig de trobar dins una Constitució, que ell ha contribuït a aprovar, una fórmula d’autonomia per a Catalunya. Els agressors, doncs, de més a més de cometre una infàmia, demostren llur mala fe política. Què volen més? Els catalanistes més ferotges van al Parlament, admeten la discussió, s’avenen a un regateig dolorós, toleren el senyor Royo [Antonio Royo Vilanova, polític de dretes], i amb llur exemple prediquen la serenitat i l’amor a la República. Què volen més? Aquí tindrem, si voleu, una traducció literària del Sin Fein. Però els Nosaltres Sols [grup independentista radical] d’aquí, al capdavall, es mostren correctíssims. No imiten pas la conducta dels irlandesos; no cometen atemptats, no promouen aldarulls. En canvi, els Nosaltres acompanyats d’allà, sense com va ni com costa, coltellegen el cap del nostre amic Gassol (al qual saludem amb tota simpatia i fem vots pel seu ràpid guariment), i ens revelarien, si calgués, que la veritable violència i la veritable fúria nien precisament en el cor dels seus possessors.
