Per damunt la neu, lleuger dalt d’un trineu
Acabo de llegir Els idus de març, de Thornton Wilder (Eclecta), empès pel lluminós pròleg de la Carlota Gurt (si llegiu aquest pròleg acabareu llegint el llibre), i Juli Cèsar em sembla un príncep del Renaixement i un dèspota il·lustrat, al costat del cèsar inculte i pintat de carabassa dels nostres dies. Però tot i els dos mil anys que els separen, l’un podria dialogar amb l’altre. Juli Cèsar va proclamar-se dictador perpetu i Trump hi aspira. El romà rebia correus dels procònsols de les Gàl·lies i oficiava d’amfitrió de Cleòpatra mentre Trump rep els briefings de Groenlàndia, es fa passejar en la carrossa daurada del rei d’Anglaterra i es fa regalar medalles alienes, mentre a les remotes províncies de l’imperi ens llevem cada dia pensant quina una haurà perpetrat.
Tots dos van arribar a dalt de tot, l’un després d’haver entès i conduït la naturalesa dels seus soldats i l’altre, la psicologia dels seus votants. En tots dos casos, la llei del més fort era l’argument més convincent, aquesta llei que ara es disfressa de principi de realitat. Feu-ne la prova: aquests dies sempre trobareu algú que us mirarà amb un somriure condescendent quan compartiu els vostres temors per l’avenir. Us dirà que les coses no són gaire diferents de com han estat sempre, i mostrarà el to de superioritat de qui ja viu instal·lat en una pàgina de la realitat que tu ni t’ensumes, com si ja li haguessin enviat el salconduit per escapar el dia que pintin bastos, mentre tu et quedaràs a terra. Són gent que es riuen dels trineus de Groenlàndia perquè Trump se’n riu, dels trineus i dels gossos, convertits en símbols ingenus de cançoner nadalenc.
