El debat de la llengua en tres dimensions

Com en la majoria de debats polítics -si no tots-, en el debat sobre l'estatus de la llengua castellana en una futur estat català apareixen tres tipus d'arguments o dimensions que cal necessàriament distingir per tal de no embolicar-se més del compte: la dimensió dels principis, la dimensió dels resultats, i la dimensió pragmàtica o política. Des de cadascuna d'aquestes dimensions es pot argumentar i contraargumentar, però barrejar arguments de dos nivells diferents ens aboca a la confusió. Certament, la decisió només serà una i, per tant, en ella s'acabarà prioritzant un tipus d'arguments, que és tan com dir que un pla o dimensió s'acabarà imposant sobre els altres.

La dimensió dels principis. Des d'aquest pla d'argumentació no es tenen en compte les conseqüències, només es busca la coherència dels arguments, des d'uns principis generals que hom considera desitjables, com per exemple els liberals. En aquest marc, es defensa la cooficialitat amb l'argument que els drets individuals dels castellanoparlants i dels catalanoparlants han de ser igualment respectats, o que els castellanoparlants formarien una minoria cultural prou àmplia per veure reconeguts uns drets lingüístics que haurien d'implicar l'oficialitat del castellà.

En sentit contrari, però sense sortir d'aquesta dimensió, s'argumenta que no es pot fer una llengua oficial sense que disposi d'un territori concret (com sí que passa amb el cas de l'aranès). L'oficialitat implica territorialitat i no presència demogràfica. Aquestes discussions acostumen a ocupar filòsofs polítics i juristes, gent acostumada a aplicar la lògica dels principis.

La dimensió dels resultats. Hi ha una altra dimensió d'argumentació que busca mostrar quina seria la conseqüència previsible de cadascuna de les decisions. Des d'aquest pla s'argumenta que una cooficialitat institucionalitzaria un fals bilingüisme que empitjoraria la situació del català, la llengua feble. Del mateix tipus -fixant-se en les conseqüències-, és l'argument que fer cooficial el castellà, tot i que no fos al mateix nivell que el català, seria la base sobre la qual alguns grups polítics es recolzarien per demanar finalment un tracte paritari, al 50%, que fins i tot podria posar en dubte l'actual immersió lingüística escolar.

D'altres, centrant-se en les hipotètiques conseqüències, destaquen, en canvi, que l'estatus del castellà si no se li reconeix l'oficialitat serà un dels cavalls de batalla política més importants del futur estat independent, amb un potencial cohesionador d'una part de la societat catalana important, en contra de les bases mateixes del nou estat. No reconèixer la cooficialitat debilitaria la seva legitimació social. Reconèixer-lo, en canvi, és desactivar aquest problema potencial. Sociolingüistes i estrategs protagonitzen aquest tipus de reflexions.

Dimensió pragmàtica. Hi ha una tercera dimensió, podríem dir-ne pragmàtica. Són els arguments que se centren en el reconeixement de la realitat que tenim i com aconseguir que el màxim de gent es posi d'acord. Per avançar cal sumar. I aquestes veus recorden que hi ha un 50% de catalans que tenen com a llengua pròpia -és a dir, la seva llengua habitual- el castellà. Si el castellà no és oficial, perilla el seu suport al procés cap a l'estat propi. Part de l'oposició tradicional a l'independentisme d'aquests sectors ha sorgit del fet que per a molts s'associa la independència de Catalunya amb pèrdua dels seus drets lingüístics. Pujar-los al carro és garantir-los que no. Aquesta és la dimensió en què operen la immensa majoria dels polítics, acostumats a la negociació i al pacte, no a jutjar les bondats de l'argument. De fet, és la base de la democràcia, quan considerem que totes les posicions són en darrer terme comparables i guanya la que tingui més suports.

Deixant de banda la discussió argumental, però, tinc la sensació que per a la immensa majoria de la societat catalana es tracta d'aconseguir el que no ens ha estat possible en aquest estat espanyol. Simplement. I que això és, precisament, el que ha impulsat el creixement exponencial de l'independentisme: la impossibilitat d'encaix, molt més que la possibilitat d'un nou món rupturista.

És a dir, aconseguir que totes les etiquetes dels productes que es venen a Catalunya com a mínim estiguin en català, que la immersió lingüística a les escoles no sigui qüestionada, que qualsevol ciutadà es pugui dirigir en català a un jutge i l'entengui. Però també que si un català s'adreça a una administració pública en castellà se l'entengui, que cap servidor públic pugui al·legar manca de coneixement del castellà per no fer-ho (com ara passa amb alguns servidors públics a l'inrevés). O que qualsevol català pugui expressar-se en castellà al Parlament, i que tothom l'entengui. Una imatge en tres dimensions del que volem pot ser molt més útil que mil debats argumentals, on és fàcil fer-nos la traveta a nosaltres mateixos.

Més continguts de