De debò 'som' 8 milions?
En les polítiques de diversitat, gairebé sempre es treballa des de la urgència social, sovint imposada per causes externes. Però avui cal parlar d’una urgència diferent, una que neix dels nostres propis dèficits: el que anomeno el Factor M (factor migracions) de la memòria col·lectiva de Catalunya.
Catalunya acaba d'arribar a la fita històrica dels 8 milions d'habitants. És una transformació de gran abast, però també una interpel·lació directa: realment tothom pot sentir-se part d'aquest som? ¿Poden dir "som 8 milions" aquells que no veuen la seva història reflectida enlloc?
Aquesta urgència es manifesta en tres buits profunds que segmenten la nostra societat:
1. El buit veïnal. Els fundadors dels nostres barris —aquells migrants dels anys 50 i 60— estan construint la seva memòria de lluita heroica. Aquesta història, però, sembla que acabi en ells. Avui, aquests barris estan plens de nous migrants internacionals que són els qui realment els donen vida des de fa més de dues dècades, però que viuen vides paral·leles. Comparteixen l’espai, però no la història; no arriben a ser reconeguts plenament com a veïns, ni s'incorporen a les associacions per "fer barri". Aquest canvi demogràfic es viu sovint amb resistència i desconfiança, un escenari del qual es nodreixen els qui volen crear fragmentació.
2. El buit acadèmic. Si agafem els llibres d’història de Catalunya, les migracions pràcticament no hi són; és com si no haguessin existit. ¿Com podem educar en el sentiment de pertinença si el relat oficial ignora les arrels de més de la meitat de la classe? Els fills de marroquins, filipins o equatorians, que són catalans, ¿no formen part de la nostra història? Si l'escola els explica una història on apareixen com a anomalies, els estem dient que són subalterns, i no protagonistes del país on viuen.
3. El buit polític. Assistim a l'adveniment de partits altament mixòfobs que manipulen les dades per inventar-se un passat d’homogeneïtat inexistent. Busquen una societat que no negocia amb la diversitat, sinó que la criminalitza, evocant temps passats de persecució contra les minories. Aquest discurs guanya adeptes precisament perquè no hi ha un relat públic sòlid sobre la memòria de les migracions —el Factor M— que el contradigui.
Hem de ser valents en l'autocrítica: la identitat nacional que construïm no pot deixar ningú de banda. El catalanisme no pot ser un projecte excloent, reservat a una elit que mira la diversitat des de la distància. Perquè sense memòria, la identitat és fràgil: una identitat sense memòria no és identitat. Si un ciutadà no troba la seva trajectòria reflectida en el relat oficial, en els museus d’història o en el nomenclàtor, difícilment sentirà que el projecte de futur de Catalunya també és el seu. La memòria no és només recordar; és reconèixer-nos com a iguals en l'artesania de la història.
Aquest perill no és teòric. La lliçó de França ens ensenya que tenir la ciutadania no implica tenir la identitat. Milions de ciutadans francesos no se senten partícips del seu país perquè el relat nacional els ha expulsat del passat. Som a temps d'actuar abans de lamentar-nos en el futur per allò que no hem fet ara.
És hora de fer una política de la memòria en positiu. La feina de justícia restaurativa sobre la Guerra Civil i el franquisme és admirable, però cal obrir una nova etapa institucional. Es poden fer moltes coses si hi ha voluntat política:
Reconeixement parlamentari. Que el ple del Parlament faci una moció de reconeixement de la immigració com a patrimoni cultural immaterial de Catalunya.
Acció institucional. Que el Memorial Democràtic ampliï la seva missió i incorpori el Factor M, sumant la memòria de les migracions en un relat de continuïtat històrica.
Interculturalisme intergeneracional. Fomentar espais de contacte entre les diverses onades migratòries per construir un nosaltres intergeneracional, que connecti les lluites d'ahir amb les d'avui. Aquest seria el quart pilar de les polítiques d’interculturalitat, sumat a la igualtat de drets, el reconeixement de la diversitat i la interacció positiva.
La memòria és sentiment de pertinença. Sentir-se part de la història permet el reconeixement com a ciutadà de ple dret. Hem de ser conscients que l'exclusió de la memòria és la primera forma de marginació. Qui no apareix al relat del passat difícilment serà part del projecte de futur.
Sovint mirem la immigració com un repte del present o una incògnita del demà. Però és, sobretot, el motor estructural que ha construït la Catalunya que coneixem. Obscurir aquesta realitat ens debilita davant els relats que simplifiquen el passat per excloure part del present. Només si tothom es reconeix en la nostra història podrem dir, de veritat, que som 8 milions.