El professor de qui més vaig aprendre a la facultat ens deia que l’economia és una barreja de poca ciència, força tècnica i molta ideologia. Jo hi afegeixo que en el debat públic sobretot abunda la ideologia, per bé que amb aparença de ciència, atès que el debat científic i tècnic roman al món acadèmic. En tenim bons exemples en els debats econòmics recents: el del model de finançament autonòmic i en el de l'impacte de la immigració.
Em centraré en aquest segon debat, donant continuïtat a uns articles anteriors sobre estat del benestar i immigració, on per resumir-ho venia a dir que el fet que aquesta pugui aportar fiscalment menys del que acabarà rebent és una qüestió que té en comú amb la major part de la població. De fet, amb tota aquella població que, amb la seva feina i el seu consum, fa possible que una minoria s’emporti més que ningú del mercat, i que, gràcies a això, acabi aportant al fisc més del que rep.
Però els qui veuen en la immigració tot d’amenaces econòmiques van afegint arguments a la seva crítica. Entre els més recents destaca el que agafa l'evolució del PIB per càpita de les diferents comunitats autònomes per assenyalar que aquelles on més ha crescut són les de més baixa immigració; per tant, infereixen que la baixa immigració les ha fet més riques, mentre que ha empobrit les comunitats amb més immigració –tret de Madrid, amb alta immigració i fort increment del PIB per càpita, per raons que no s’expliciten.
Tanmateix, el cert és que l’augment del PIB per càpita de les comunitats de baixa immigració bàsicament es deu a la disminució del denominador, és a dir, de la població. Sobretot, de la població més jove: aquella que no suma al numerador de l’indicador en qüestió, però sí que suma al denominador. En el cas d’Extremadura, la comunitat on més ha crescut el PIB per càpita aquest segle, la població de menys de 16 anys ha disminuït un 27%, tant en termes relatius com absoluts! (Per poder comparar-ho, a Catalunya s’ha mantingut en termes relatius i ha augmentat en nombre absolut.)
Un fenomen que a curt termini, i en termes purament estadístics, suposa un augment del quocient PIB/població que per si sol explica tot el creixement aparent del PIB per càpita d’aquella comunitat autònoma, però que a mitjà i llarg termini és un veritable suïcidi social. Celebrar, doncs, l’evolució econòmica d’una comunitat en regressió poblacional és un despropòsit semblant al que seria felicitar una parella que no pot tenir fills, tot i desitjar-ho, perquè d’aquesta manera la seva renda per càpita és superior.
El PIB per càpita pot ser un millor indicador de l'evolució econòmica d’un territori que el simple creixement del PIB, però no es pot utilitzar directament per comparar realitats i trajectòries econòmiques divergents. I això inclou la Comunitat de Madrid, amb un PIB per càpita cada dia més inflat per l’efecte “commuter”; és a dir, pel progressiu augment de la munió de gent que hi treballa però que no hi resideix, i que, per tant, fa augmentar el numerador sense ser al denominador.
