29/12/2022

Per què ens deixem enganyar tan fàcilment?

3 min
L'ombra d'una creu cristiana entre barrots.

L’evolució ens ha dotat de cervells ben preparats per sobreviure i reproduir-nos, però també sabem que es tracta d’òrgans que mostren una clara tendència a deixar-se enganyar amb facilitat, especialment de manera col·lectiva. Herodot deia que “és més fàcil enganyar a molts homes que a un de sol”. 

D’una banda, els primatòlegs i etòlegs han mostrat la continuïtat emotiva i de comportament que hi ha entre el món dels humans i el dels altres animals –la nostra genètica és molt més antiga que els nostres llenguatges–, mentre que les neurociències constaten com el cervell d’una mateixa persona és capaç de raonar en un mateix dia de manera complexa i crítica per resoldre problemes professionals i alhora mostrar-se mandrós i crèdul en relació a idees religioses, polítiques o morals heretades. 

D’altra banda, alguns filòsofs han insistit en la perillosa fascinació d’algunes idees abstractes que els humans hem inventat per donar sentit a la complexitat del món (déus de tots colors, ànimes immortals, paradisos polítics de justícia, etc.). Les nocions abstractes ens enlluernen i els errors cognitius són comuns a totes les cultures. Autors com Montaigne o Tocqueville s’adonen que, en els afers humans, una idea verdadera però complexa és difícil que pugui competir amb una idea falsa però senzilla. Amb ironia britànica, Bertrand Russell ho resumia així: “Es diu que l’home és un animal racional; m’he passat tota la vida buscant-ne proves”. 

Tot això no deixa de ser paradoxal en una espècie que es vol distingir de les altres espècies animals autoanomenant-se sapiens. Pensem, per exemple, en l’indiscutible èxit de les abstraccions polítiques o religioses. 

En l’àmbit polític s’apel·la a conceptes molt abstractes amb vocació legitimadora (justícia, llibertat, igualtat, nació, socialisme, democràcia, federalisme, etc.), introduïdes en el relat com “paraules màgiques”. És a dir, com conceptes que la seva mera menció justifica de per si la correcció d’un projecte col·lectiu. Quan els fets empírics neguen o relativitzen les preteses bondats pràctiques d’aquests conceptes, la tendència és sovint negar els fets o a atribuir-los a males aplicacions d’unes idees intrínsecament correctes. 

Per la seva banda, la majoria de religions pretenen donar resposta a qüestions complexes, com l'origen del món, el sentit de la vida, els afers morals o la legitimació dels ordres polítics, a partir de conceptes molt simples. Els arguments crítics de caràcter lògic o empíric hi queden marginats. La credulitat religiosa resulta “econòmica”, això sí, en el sentit que requereix poc esforç per entendre el discurs, enfront de les idees científiques o filosòfiques, que requereixen més esforç crític. La fortalesa de les idees religioses va de bracet amb una notòria pobresa intel·lectual. Jared Diamond ens recorda una cosa de sentit comú: allò que una religió diu sobre el món resulta estrany, surrealista o simplement ridícul per als creients en altres religions i per als agnòstics o ateus. Molt sovint els semblen idees produïdes sota els efectes d’una droga que incentiva la ignorància. Crec que no cal posar-ne exemples. 

Molts investigadors i pensadors han esmerçat esforços a intentar corregir aquesta tendència dels humans a moure’s enmig de les ombres d’una irracionalitat crèdula i mandrosa. En l’àmbit de la naturalesa, les ciències són la millor eina intel·lectual que tenim per obtenir les millors respostes sobre el món, encara que siguin respostes provisionals. De fet, entenem millor el món natural que el món dels humans. En relació a aquest últim és recomanable tenir present aquells autors que mostren una actitud escèptica sobre les idees i el comportament dels humans (per exemple, Montaigne, Stuart Mill o Berlin). Ajuden a pensar millor. La filosofia, en contra del que a vegades es diu, és de les coses més útils que un pot tenir present si vol viure menys enganyat. Per què? Doncs perquè sabem que moltes vegades les qüestions pràctiques humanes no tenen solucions harmòniques. Els nostres valors resulten sovint contradictoris en l’àmbit pràctic. Moltes vegades la lluita no és entre el bé i el mal, sinó entre el bé i el bé. I cal optar o prioritzar.

En resum, vivim amb cervells formats per un al·luvió evolutiu de més de tres mil cinc-cents milions d’anys, mentre el nostre petit planeta dona voltes al voltant d’una estrella vulgar en una galàxia com centenars de milions d’altres. Es tracta de cervells que acostumem a arrossegar una mandra epistemològica que queda fàcilment embruixada pels miratges abstractes dels nostres llenguatges. Solucions? Les ciències ens aporten coneixements contrastats, mentre que la filosofia ens pot aportar saviesa, una cosa més fluida i permanent. Cap de les dues ens farà necessàriament més feliços, però ambdues ens poden fer més previngudament crítics respecte a les idees heretades. 

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la UPF
stats