La democràcia i l’algoritme
“La veu de la democràcia no serà doblegada pels tecnooligarques de l'algoritme”, diu Pedro Sánchez en una nova i desafiant posada en escena. Fa quinze dies va ser la immigració, l'espantall preferit de les extremes dretes per mobilitzar la ciutadania. El president va anunciar la regularització de tots aquells que portin com a mínim cinc mesos aquí. Reconeixement dels drets i de la dignitat de les persones que, com era previsible, va provocar el rebot d'Abascal i Vox i la indignació del PP, amb l’argument patètic de sempre: venen a prendre la feina als ciutadans i a diluir els valors essencials de la pàtria. Tothom sap que l’economia els necessita i que seguiran venint perquè les empreses hi compten. Però, per a alguns, tot s'hi val si creuen que els dona vots.
Ara Sánchez ha pujat uns quants esglaons en el desafiament. En anunciar l’allunyament dels menors de 16 anys de les xarxes socials ha provocat la reacció furiosa d’Elon Musk i companyia, representants canònics del menysteniment de la població per part dels que la consideren carn d’explotació. He de reconèixer que tota prohibició en matèria de comunicació em resulta francament incòmoda. Se sap on comença però no on acabarà. I, al mateix temps, em sembla evident que l’ocupació i l’ús sense mesura que estan fent determinades companyies de l’espai digital que pretenen controlar, des de la lògica d’una societat en què tot val sempre que sigui en el seu benefici, donada la dimensió que està adquirint, pot arribar a ser una veritable amenaça a la dignitat de la condició humana.
La porqueria que es belluga per les xarxes, l’absència del respecte elemental a les persones, el principi nihilista del tot està permès que impera en el món digital, posen en evidència els que reaccionen amb indignació contra l’anunci del president. Són els promotors i beneficiaris d’unes xarxes on reina la insolència; on la noció de límit brilla per la seva absència i posa els nois i noies en estat de formació en un marc delirant; on la idea dels valors i la responsabilitat decau en picat; on es deixa l’espai comunicacional en mans de l’anomenada tecnocasta; on s'afavoreixen la ignorància, la impunitat i la radicalització reaccionària. I qualsevol advertència sobre aquesta realitat em sembla digna de ser escoltada. No és només Sánchez: també els governs de França i Alemanya han plantejat la necessitat d’aturar els desficis de la tecnocasta, per molt agosarat que sembli desafiar el poder immensurable dels promotors de les xarxes socials i de tot el que els acompanya.
Pedro Sánchez sembla haver vist una escletxa d’oportunitat. ¿Connectarà una part de la societat amb la seva aposta de reanimació democràtica, o simplement se seguirà desdibuixant la seva figura, com alguns fa temps que pronostiquen? En tot cas, amb aquestes dues iniciatives –migració i tecnooligarquia– ha sacsejat l’escena pública. Falta veure si contribueix a despertar unes esquerres en pèrdua de connexió amb la gent i la realitat. ¿Anticipació d’un esgotament de l’hegemonia conservadora o fugida endavant d’un president que busca desesperadament reprendre volada? En tot cas, amb ell o sense, és un debat que hauria de ser ineludible, perquè afecta directament la condició humana: ¿ens podem imaginar el futur d’una societat penjada de la tecnocasta? ¿Estem a temps encara d’evitar quedar atrapats a les xarxes?