Era qüestió de temps que el govern espanyol anunciés restriccions a les xarxes socials. Es podia intuir per l’interès cap a exemples com el d'Austràlia o, properament, el de França. La primera guspira del debat sobre la restricció per edat va esclatar l’estiu del 2024, amb la polèmica del consum de contingut pornogràfic a edats molt primerenques. En aquell moment, el govern va anunciar la Cartera Digital Beta, un passaport digital que inclou la verificació d’edat –vulgarment batejada com a pallaport–. La restricció també es menciona a l’avantprojecte de llei per a la protecció de menors en entorns digitals, la tramitació de la qual es troba en marxa.
Estem d’acord que és urgent actuar, però siguem conscients que ens espera un camí d’assaig-error i que serà cabdal anticipar-nos mentre aprenem d'allò que no funciona en altres països. L’experiència australiana ja mostra com adolescents i preadolescents troben ràpidament mil i una maneres de saltar-se la restricció per edat, reduint-ne l’impacte real i erosionant la credibilitat de la mesura. De nou, la Cartera Digital Beta és, probablement, la millor manera d’abordar-ho, i hauria de funcionar a tots els estats membres de la Unió Europa a finals del 2026. La verificació d’edat a internet és una qüestió tècnicament complexa i, alhora, filosòficament fonda. Massa, potser, per deixar-la en mans de l’interès i el criteri de les grans proveïdores.
D’altra banda, que proliferin prohibicions en diferents països és un fort avís per a navegants: queda clar el rebuig frontal cap a les plataformes que es lucren a costa d’explotar les vulnerabilitats de les persones. Durant anys, les plataformes han esquivat la responsabilitat sobre l’impacte dels seus sistemes aprofitant un buit legal: només responen quan tenen coneixement explícit de contingut il·legal. Les empreses, els seus responsables i els grans inversos que les alimenten han tocat el violí cada vegada que se’ls ha exigit donar resposta a situacions com la desinformació o els discursos d’odi. Davant la pressió reguladora per assumir la moderació de continguts, la resposta ha estat reduir sistemàticament els equips (majoritàriament sotmesos a condicions laborals inacceptables) i substituir-los per una supervisió algorítmica poc precisa o per notes de la comunitat.
Així doncs, és un moment prolífic per construir nous referents. Dinamarca ha proposat, amb molt d’encert, acompanyar la prohibició amb formacions i promoció d’alternatives. Cal pressionar la indústria des de tots els flancs possibles i, alhora, donar joc a solucions públiques i socialment responsables: plataformes i projectes que ens connectin en lloc de polaritzar-nos, que respectin la nostra atenció en lloc d’explotar-la, i que cuidin la salut mental en lloc d’emmalaltir-nos.
El propòsit seria que, quan arribin als 16 anys, els joves puguin florir i créixer en plataformes digitals desitjables. És a dir, que en lloc de limitar-nos a posar portes al camp, replantegem com llaurem la terra. L’objectiu ha de ser prohibir l’explotació de l’atenció com a recurs mercadejable, especialment quan es construeix sobre la vulnerabilitat de cervells immadurs, insegurs i en plena cerca d’una identitat pròpia.
Sumem-hi, a més, que avui la vida digital no se sosté només sobre les xarxes socials. Cada vegada més, les interfícies conversacionals de la intel·ligència artificial s’estan convertint en espais d’intimitat, confidència i fins i tot mentoria. ChatGPT, Character AI i Claude han entrat a formar part del seu cercle de confiança. El 70% hi parlen habitualment, i un terç dels que ho fan senten que és tan gratificant o més que parlar amb una altra persona. El problema no és que hi parlin, sinó que hi confiïn. Aquestes aplicacions no estan pensades per a l’acompanyament emocional d’un cervell immadur, insegur i en plena construcció identitària, sinó per maximitzar-ne l’ús, la dependència i la vinculació continuada. No podem oblidar que són eines que es basen en calcular quina és la paraula més probable a utilitzar a continuació, per bé que el grau d’antropoformització ens faci oblidar que el que hi ha a l’altra banda és només codi.
No serà senzill i ens durà temps i esforç, però valdrà la pena recórrer el camí. La indústria digital no canviarà per iniciativa pròpia i hem d’apostar per donar visibilitat a les alternatives que ja existeixen: empreses i projectes amb models de negoci transformadors, construïts sobre el respecte màxim a la fragilitat humana. Ha funcionat en altres casos, com l'alcohol i el tabac, les normes de circulació viària i els combustibles fòssils. En termes de societat digital, no diria que ho tenim a tocar, però mai hi havíem estat tan a prop com ara.
