La desaparició del centre
Una tendència creixent de la política europea és la desaparició del centre, que, a mesura que els bipartidismes clàssics s’anaven desdibuixant, havia jugat un rol determinant en la construcció de les majories de govern, completant els vots del bloc guanyador, i generalment, però no sempre, decantant-se cap a la dreta. A França, els partits de centre afavorien les majories gaullistes, quan l’ombra del general de Gaulle s’havia esvaït. I, a Europa en general, els petits partits de centre pivotaven per inclinar la balança a favor del que arribava primer.
Als partits socialistes europeus els costava arribar quan tenien partits comunistes poderosos a la seva esquerra, i va ser François Mitterrand qui va trencar el tabú a França amb el pacte amb el PCF. Però les dretes sovint trobaven el cop de complicitat al centre, i complicaven la vida a les esquerres. El cas genuí era Itàlia, on la democràcia cristiana tenia un bon estol centrista per frenar el PCI, fins que va arribar Berlusconi i ho va posar tot cap per avall i va obrir la porta als lideratges nihilistes d’unes personalitats d’egos indomables que han culminat als Estats Units amb Trump i han posat la democràcia americana contra les cordes.
Sembla que la tasca del centre era de minúcia i que el sistema financer i comunicatiu actual no ho tolera. Tot va a l’engròs, a la política i a les xarxes, i els territoris grisos, de definició imprecisa, com el centre, es desdibuixen. De manera que els protagonistes de les alternances estan canviant. El paper de complement de majories que feia el centre li correspon ara a una extrema dreta a l’alça. Amb una conseqüència no menor: el centre podia tirar cap a un cantó o cap a l’altre. L’extrema dreta, òbviament, només tira cap a casa: que les dretes s’acostin a ella si volen governar.
I tot plegat en una escena en què és viu simultàniament el desdibuixament dels partits a l’esquerra dels socialistes, el que abans s'anomenava l’extrema esquerra (els partits comunistes i les variants dissidents trotskistes, maoistes i altres) i ara, com correspon a unes societats menys radicalitzades, són Comuns, Podem, Verds, Insubmisos i altres eufemismes, on sovint les batalles d’egos, la psicopatologia de les petites diferències, figures de la inconsistència, escombren ràpidament les expectatives creades.
De manera que ara mateix a Europa les dretes necessitaran, per governar, l’extrema dreta (a falta d’alternatives consistents al centre), i els socialistes hauran de créixer pel risc que els grups a la seva esquerra, en davallada, facin curt. Tanmateix, a Espanya hi ha un fet diferencial: la realitat plurinacional que fa que dos partits més aviat de dretes –Junts, abans CiU, i el PNB– facin el paper de centre. Qui triarien si haguessin d’escollir si governa el PSOE o el PP? Normalment el que arribés primer. Però si el PP els necessités a ells i a Vox, se li complicaria la vida. Temps d’incerteses que poden ser clarificadors.