Desconcert a l’esquerra

Moguda a la dreta i desolació a l’esquerra dels socialistes, on els lideratges sorollosos de fa quatre dies s’estan perdent en un desdibuixament general. Amb casos canònics tant a la política catalana com a l’espanyola, encara que amb formes i estils diferents. Dos exemples de com les estrelles que semblava que trencaven barreres s’apaguen: Pablo Iglesias, convençut que amb la seva presència n’hi havia prou, no va voler entendre que la política té una part de feina pesada i poc vistosa darrere l’escenari, li van fer mandra els embolics orgànics i es va encallar a l’hora de passar de la retòrica a l’acció. Resultat: cada dia està una mica més fora de joc. En el cas català, Ada Colau, que va entrar amb empenta a l’alcaldia, es va anar desdibuixant com si no trobés lloc en el món de la política institucional i es perdés en el pas de les il·lusions verbals a la concreció pràctica. La deriva de Podem i Comuns i la consegüent fragmentació del seu espai, en camí directe a la insolvència, obliguen a interrogar-se sobre l'anomenada extrema esquerra. I no és només un problema de Catalunya o d’Espanya.

Aquesta incapacitat de construir espai a l’esquerra fa que qui estigui capitalitzant el malestar en l’estadi actual del capitalisme neoliberal no sigui l’extrema esquerra sinó l’extrema dreta, que aconsegueix una influència creixent sobre la dreta al ritme dels deliris trumpistes. En el cas espanyol ja és un fet que el PP i Vox es reconeixen com a socis. El PP, que tots sabem d’on ve, no ha aguantat les envestides de l’extrema dreta. Les picades d’ullet de Vox han fet forat en sectors de les classes mitjanes en moment depressiu. El dirigent del PP català Alejandro Fernández ho ha expressat sense escrúpols a l’ARA: “Catalunya també necessita la motoserra de Milei” i "no hi ha dubte que Aliança Catalana s’acabarà menjant Junts”.

L’extrema dreta, malgrat la seva irregular implantació, aprofita el temps, mentre que l’extrema esquerra no troba el seu lloc. Ho veiem també a França. En les últimes eleccions municipals, les picabaralles entre Plaça Pública, el Partit Socialista i la França Insubmisa han evidenciat els límits de les esquerres, més pendents del veí que dels adversaris. I els partits socialdemòcrates tenen dificultats per reconduir-se com a columna vertebral d’una alternativa a la radicalització conservadora. En el fons, és el concepte de ciutadania, el que està en joc.