Desconnectar-se
Encara que sembli increïble, bona part de la política i la societat catalanes encara està en estat de xoc vuit anys després de la fallida declaració d'independència. Atribuïble a la repressió, a l’exili, d’acord. Però no deixa de ser una realitat que a una part important de la societat catalana li costa sortir d’un estat de frustració i als seus líders del bucle de la melancolia.
Vuit anys després, hi ha un votant a qui se li va prometre Ítaca i que avui està al llindar de votar Aliança Catalana massivament. Per frustració, per l’acceleració del canvi de fesomia del paisatge, per castigar l’incompliment d’expectatives dels protagonistes d’un Procés que van presentar lluny del principi de la realitat de les majories a Catalunya i del poder de l’Estat.
La frustració es va canalitzant cap al populisme amb gran naturalitat també a Catalunya. Un populisme que, com diu l’assagista Giuliano da Empoli a l’entrevista que avui publiquem a l’ARA, ven miracles empaquetats en un espectacle.
Les expectatives electorals d’Aliança Catalana no són alienes al nerviosisme dins de Junts per Catalunya pels resultats de la negociació amb el PSOE. Els de l’expresident Puigdemont volen marcar un perfil propi que avui apareix desdibuixat per una aproximació als socialistes que creuen que els complica fer oposició a Catalunya i de la qual no han tret els resultats que esperaven. Probablement Junts es desconnectarà de la taula de negociació suïssa, denunciarà l’incompliment del PSC de l’acord de Brussel·les amb el PSOE i farà gruar cada votació al Congrés dels Diputats. Però no farà caure Pedro Sánchez. No en té capacitat, tret que voti una moció de censura amb el PP i Vox, i aquesta és una jugada extraordinàriament arriscada per al seu electorat.
No es pot descartar que algú dins de Junts consideri que convé un nou efecte Aznar i que una victòria de la dreta i l’extrema dreta a Espanya pugui reactivar la indignació del sobiranisme. Però Junts no pot precipitar el final de Sánchez.
El trencament de Junts augmentarà el clima de fracàs de la via negociadora. Junts continuarà la seva batalla amb Aliança Catalana, però tampoc no els aniran bé les coses ni al PSC ni a ERC.
El clima que s’imposi a Catalunya dependrà dels governs català i espanyol. El president Salvador Illa està còmode a la Generalitat i ha ocupat l’espai amb una agenda de gestió que el país necessitava. Però s’equivocaria si no avalués la importància d’avançar en temes clau com el finançament i s’adaptés a les necessitats del PSOE. Reclamar la gestió dels recursos propis per fer polítiques pròximes als ciutadans és irrenunciable per a qualsevol president de la Generalitat que no vegi la institució com un apèndix regionalista.
El nou desert?
Gaziel, un dels grans intel·lectuals catalans del segle XX, va reflexionar amb una lucidesa amarga sobre la naturalesa del país. A Meditacions en el desert o Quina mena de gent som, descrivia Catalunya com una nació vital i culta, però incapaç d’expressar aquesta força en el terreny polític. Aquesta incapacitat, segons ell, no seria només un accident històric, sinó una característica profunda del caràcter col·lectiu dels catalans: una mena de mal congènit que arrossega el país des de fa segles.
Per explicar-ho, Gaziel utilitzava la idea de l’hibridisme. Volia dir que Catalunya és una societat barrejada i dividida interiorment, una terra que ha combinat dues ànimes contraposades sense aconseguir mai una síntesi estable. D’una banda, l’esperit mediterrani i racional, propi del vell país mercantil i civilitzat; de l’altra, l’esperit castellà i sentimental, imposat per segles de centralisme i dependència. Aquesta barreja –a mig camí entre dues maneres d’entendre el món– va donar lloc, segons ell, a un poble intel·ligent però indecís, actiu però desorganitzat, capaç de grans gestes individuals però incapaç de mantenir una direcció política col·lectiva.
Per això, Gaziel parlava de la “congènita incapacitat política dels catalans” i de l’“incurable hibridisme” de Catalunya. No parlava amb menyspreu, sinó amb una mena de tristesa resignada.
Avui ja no existeix la Catalunya de Gaziel i hi ha més persones nascudes a Catalunya que mai. La identitat s’ha de repensar de nou i està feta d’identitats complexes. Si ho fa una opció política excloent i un votant frustrat per les expectatives incomplertes i convençut que els seus mals econòmics i el seu desconcert són responsabilitat dels immigrants, Catalunya perdrà definitivament l’oportunitat de ser un sol poble plural, integrador, ric i il·lusionant.