M’escriuen, amablement, per convidar-me a un programa especial del dia 8 de març com a dona escriptora. “Compartiràs taula amb tot de dones escriptores potents com tu”, em diuen, perquè això de “potent” és una peça que et combina amb tot. Ser potent? Quina por. Em sento impotent.
El Dia de la Dona Treballadora o Dia Internacional de les Dones es fan programes especials on hi ha només dones. Però justament aquesta pràctica fa que la presència de les dones als llocs (mitjans de comunicació, curses de muntanya, perruqueries i narcopisos) renunciï a ser una normalitat. Si a mi em conviden a una taula d’escriptors qualsevol dia, esperaré que hi hagi escriptors i escriptores, perquè és un ofici —i ja fa uns quants anys que el practico— on hi ha grans obres fetes per homes i per dones. Seria molt estrany que en una taula literària només hi hagués homes (voldria dir que el presentador o presentadora és ruc o ruca). I seria molt estrany que només hi hagués dones (voldria dir que el presentador o presentadora és condescendent).
A mi no em posin en cap llista on només hi hagi escriptores. Al bar, a la platja, al gimnàs i també entre els lectors hi vull barreja. No m’entrevistin el Dia de la Dona: entrevistin-me l’endemà, i estaré molt, molt agraïda. No, no m’ha costat més escriure ni tenir lectors i lectores (l’anhel de tothom que escriu) pel fet de ser dona. Potser pel fet d’escriure en llengua catalana, sí, però amb una mica més d’esforç hem arribat al lloc que tenen els altres, els que escriuen en llengües normals. L’altre dia es va celebrar el concurs de millor sommelier de Catalunya. Tres dones van fer podi, en un concurs, naturalment, mixt. És rellevant que guanyin dones en una feina on sempre hi ha hagut més homes. Però se les va premiar per ser les millors, no per ser dones.
