1. Ara ataco, ara plego. Trump diu que la guerra s’està acabant; els iranians, que això ho decidiran ells. Patètic espectacle. Timothy Snyder veu dues raons creïbles per a l’atac a l'Iran: "Destruir la democràcia americana o enriquir-se a si mateix”. Aquest és el nivell amb què s’està fent trontollar el món. Com s’explica que a la primera potència mundial ningú posi fre a aquests deliris? Deia Paul Ricoeur que reflexionar en política vol dir ser capaç d’operar en dues dimensions: “l’entrellaçament inesgotable del mal i de la racionalitat”. És racional la maldat de Trump? O és l’expressió d’un desfici: l’acceleració bèl·lica com a manera d’estar al món? La llista inclou Veneçuela, Iran, Groenlàndia, Cuba i embolica que fa fort. No hi ha límit?
Anar a totes per posar en evidència la impotència dels altres. Fins on es pot sostenir un lideratge amb aquesta lògica? El que no té consciència dels límits –el que creu que s’ho pot permetre tot– tampoc té consciència de les seves pròpies forces, fins que aquestes queden en evidència. De veritat podrà aguantar indefinidament l’allau de destrucció massiva que ha posat en marxa? L’operació Veneçuela ha estat de poc risc, amb encert a l’hora d’escollir els traïdors adequats, i ja té la feina feta: el petroli en mans dels EUA. Però l’atac a l'Iran posa de manifest el grau d’inconsciència de Trump. Realment tenia elements per pensar que tot seria tan planer com a Caracas? Per ara no sembla que hagi trobat l’aiatol·là traïdor que li aplani el camí, llevat que Khamenei fill es rebel·li contra la memòria del pare. Acaba d’arribar i ja parla de marxar. És el deliri de l’acció: fer la guerra com a exhibició de poder.
2. La confrontació és la manera d’estar al món de Trump perquè en la seva lògica no hi ha respecte per ningú més que ell mateix. Ni els ciutadans ni els potencials socis compten. La prudència –que no és claudicar, sinó saber fins on es pot arribar i no anar més enllà fins que es tenen les condicions adequades– és per a ell vici de perdedors. I per això, si cal, gira full i ho deixa tot penjat com si no hagués passat res.
El gran problema dels EUA ara mateix és que tot és Trump. L’aturada institucional que ha provocat ha estat d’extrema gravetat. Els demòcrates s’han fos en el silenci des del principi del mandat i els tribunals han trigat a reaccionar a la seva insolència. Ara tot sembla pendent de la primera oportunitat, les eleccions de mig mandat. Els ciutadans tenen la paraula. Sortirà el Partit Demòcrata de la seva hibernació? El fet és que Trump ha ferit de mort el sistema de llibertats de la democràcia americana, amb la complicitat de gran part del poder econòmic, que l'ha ajudat a fer camí i que ha acabat cedint davant de les seves imposicions.
3. El silenci de la Xina fomenta la idea que, mentre l’exhibicionisme de Trump desprestigia el poder americà, el govern de Pequín fa via cap a la condició de primera potència. I sumat al perfil baix de Rússia, afavoreix la sensació que una guerra entre grans potències és molt improbable. Però pot ser també la creació d’un miratge inquietant. Tot té uns límits: fins on pot arribar Trump sense que els altres se sentin temptats de reaccionar? No hi ha res més fal·laç que contribuir a creure que hi ha barreres que ningú gosarà passar. I Trump, com tots sabem, només es mou per un motiu: la seva autocomplaença. Que tant li pot permetre deixar córrer l'Iran de sobte, sense cap explicació, com escalar fins a perdre el control de la situació i obrir el daltabaix global. I com diu l’historiador Eugene Rogan: “Vells aliats dels EUA a la regió hi poden perdre la confiança si pateixen les conseqüències d’una guerra ni desitjada ni consentida”.
Deia Paul Valéry el 1919: “Tants horrors no haurien estat possibles sense tantes virtuts”. És la dimensió tràgica de la condició humana. Quan una societat no és capaç d’aturar els deliris d’un home amb un sol atribut –la vanitat– és que està profundament malalta. Trump, pel que sembla, ha pescat els EUA dèbils d’anticossos contra l'autoritarisme i la impunitat. La societat americana no es pot desentendre del que està passant, però l’europea tampoc, i en el capítol de la vergonya mereix un lloc destacat l'enèsima claudicació de Von der Leyen: “Europa no pot confiar en el sistema basat en regles com l'única forma de defensar els seus interessos”. Vol que ens apuntem a les guerres de Trump?
