El Carnaval i l’alegria (1928)
Peces històriques
Del periodista i polític d’ERC Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). La sobrietat republicana que Rovira i Virgili exhibia en aquest article és coincident amb una sobrietat cristiana que s’evidencia tal dia com avui, Dimecres de Cendra, data que es commemora aquí des de fa molts anys sense signes externs. Als Estats Units i a altres països hi ha catòlics que en aquesta diada porten una creu marcada en cendra al front. Imatge: acudit de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) a L’Esquella de la Torratxa (17-II-1928) sobre la rua del mateix any de l’article. Un dels personatges diu: “De diners no en tindrem, però l’alegria no se’ns acabarà mai”.
En lloc de fer disquisicions sobre la decadència i l’agonia del Carnaval, parlarem avui de les relacions que hi pugui haver entre el Carnaval i l’alegria. Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l’apoteosi de l’alegria humana. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per a adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d’epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència és caricatura i extralimitació. La terrible obligació de divertir-se cau feixugament damunt els concurrents a les festes carnavalesques. I cada vegada que un hom es troba en el cas de divertir-se, té moltes probabilitats contra una de caure presoner del tedi. Carnestoltes és foll. I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l’alegria exagerada. [...] L’alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l’ànima humana. L’home, quan sent el picarol de l’alegria dintre d’ell, és més conscient encara de la pròpia vida, i la visió del món se li fa més clara. L’alegria exigeix moderació. Una alegria exagerada és un estat patològic. Si us fixeu bé en els esguards que brillen en les cares pintades o emmascarades, hi veureu, o lassitud o perversió. Per a molts, el Carnaval és com una embriaguesa de plaers. Beuen l’alegria com si beguessin xampany. I l’alegria els puja al cap i es converteix en una metzina o en un soporífer. Els qui fan d’actors del Carnaval són ben de plànyer. Són de plànyer la gent de disfressa, de ball amb aventures, de carrossa guinyolesca i de facècia desvergonyida. [...] Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval un al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors. I l’encís que la multitud pot trobar en aquests dies, és el de la pròpia contemplació. La gent va a veure la gent. Quina gentada! [...] Sovint, en parlar de l’alegria, diem: “sana alegria”. En aquesta adjectivació hi ha una redundància. L’alegria sempre és sana. I si no és sa, no és alegria. Per això no son verament alegres els dies del Carnestoltes foll.
