El Polònia fa vint anys. I té mèrit: tal com van les coses, és molt difícil que un programa de TV3 arribi als vint anys. La prova del seu poder és l’assistència massiva de polítics a la gala de l’aniversari que es va celebrar aquest dilluns i que s’emetrà dijous. Dues dècades que confirmen el Polònia com un clàssic de la televisió, perquè hi conflueixen factors mediàtics, culturals i simbòlics que el fan únic i, a la vegada, el converteixen en un referent.
Per una banda, hi ha la longevitat. Ha resistit set presidents de la Generalitat. Tots set han tingut la temptació de carregar-se’l, però el cost de fer-lo desaparèixer hauria estat molt més gran que el desgast d’aparèixer-hi parodiat. Un altre element clau, l’audiència, n’ha garantit la rellevància i, per tant, la subsistència. És un programa estimat pels espectadors, que, en aquests vint anys, han vist com la televisió passava del consum tradicional a la viralització dels esquetxos a través de les xarxes. S’ha transformat més el mitjà que el programa.
El Polònia ha suposat un punt d’inflexió com a format televisiu. Hi havia programes humorístics d’esquetxos abans i n’hi ha hagut després. Però el Polònia ha sabut crear un llenguatge i uns codis que li han donat una personalitat molt reconeixible. Qualsevol circumstància de l’actualitat política que entra en el terreny de l’esperpent és, automàticament, identificada amb l’humor del programa. “Això sembla un esquetx del Polònia”, diem quan la realitat supera la ficció. Aquest és un símptoma de la capacitat de deixar empremta social. A més, els seus guionistes han creat un univers de frases, temes musicals i personatges que demostren que el programa ha contribuït a enfortir l’imaginari de la cultura pop a Catalunya.
El format també ha transcendit els seus propis protagonistes. Ni tan sols en Toni Soler ha sigut imprescindible per a la continuïtat del programa. El Polònia ha enfortit l’star-system interpretatiu amb múltiples actors i actrius que han vist impulsada la seva trajectòria professional gràcies al programa. I, d'altra banda, l’espai de sàtira política ha fagocitat un altre star-system, el mediàtic, per passar-lo per la seva trituradora. De Basté a Ustrell, de Cuní a Cruanyes, de Terribas a Rahola, de Tomàs Molina a Raquel Sans, el Polònia ha sabut jugar amb els referents autòctons i dibuixar un univers simbòlic.
Vint anys de sàtira política són també una crònica alternativa molt privilegiada del país. El programa permet rellegir els darrers vint anys d’història que, a més, han sigut força convulsos. En els esquetxos hem pogut interpretar, entre línies, allò que sovint les notícies no podien explicar. El Polònia ha sabut gestionar l’humor fins i tot amb bona part del Govern a la presó o a l’exili. L’esperit de Franco, potser una mica massa simpàtic, ha servit per recordar-nos que allò que representa no està tan mort com ens pensàvem. Revisar els esquetxos antics dona una perspectiva d’allò que hem viscut. Un retrat humorístic del que som com a país.
