El Polònia de TV3 fa 20 anys i hi ha motius perquè la celebració sigui col·lectiva, perquè l’humor és com un canari en una mina: si la televisió pública d’un país emet un espai de sàtira política on tothom va despullat, del president i els poders fàctics en avall, aleshores és que som en una democràcia tirant a plena, i més en els temps que corren de control de la imatge i del relat. Sense anar més lluny, no trobareu un equivalent a les televisions espanyoles. A veure qui s'hi fica, allà, amb el rei Felip o amb l’Ibex. No és que l’humor pugui salvar ell solet la democràcia, però un país és, també, el seu sentit de l’humor: allò que es pot dir i el que és tabú.
Fa 20 anys, bona part l’agosarament del programa consistia a traduir el diàleg polític oficial a la llengua del carrer. Però ara que la política s’ha abonat al desvergonyiment, el registre tavernari i al mem, cal burxar més fi per exposar les contradiccions, les mentides i els deliris de grandesa del poder, jugant al límit del reglament de la llibertat d’expressió per recordar al sistema que sabem sumar dos més dos i que tenim memòria. I fer-ho divertint l’audiència, que no és poca cosa.
El Polònia ha estat una altra manera d’escriure la crònica del país, del franquisme que no estaba muerto, estaba de parranda, de l’anticatalanisme constitutiu de la identitat nacional espanyola, del voler i no poder d’una Catalunya lligada a l’estaca —la real i la psicològica—, la del trist càlcul de cost-benefici en què fa tres segles que s’ha acostumat a viure. A vegades ha estat trist que el Polònia ens fes riure, però si la realitat no és tan bona com la paròdia, no és culpa de la paròdia. Moltes felicitats, moltes gràcies i per molts anys al Toni Soler i a tot l’equip.
