17/11/2020

Desinformació: l'adversari equivocat

3 min
SEMPRE CONNECTATS  Tenir internet a casa i al mòbil és un requisit per a molta gent, cada vegada més, i els packs de telèfon i ADSL fix i mòbil han abaratit aquests serveis.

La pugna per controlar els relats és més vella que l'anar a peu, però la geopolítica al voltant de la desinformació és un serial farcit de subtrames. Arran de l’escàndol de Cambridge Analytica i la seva intromissió en les eleccions que van dur Trump a la Casa Blanca el 2016, la UE va urgir els estats membres a combatre la desinformació de manera coordinada. Quatre anys després l’estat espanyol adopta un procediment d’actuació contra la desinformació. La melodia principal és protegir les eleccions en tant que clímax de la democràcia i l’adversari a témer serien els bots estrangers. La finalitat manifesta és evitar la “ingerència estrangera en assumptes d’interès nacional, així com detectar campanyes promogudes des de l’exterior”. Em temo que l’objectiu latent aspira a preservar la sobirania sobre la construcció de la veritat pròpia, fronteres endins i lliures d’influències. De què en diem desinformació, doncs?

La circulació de continguts fraudulents ha crescut un 150% en els darrers 3 anys. Un informe de la Universitat d’Oxford (Global disinformation disorder 2019) va examinar 70 països i en tots hi va trobar governs i/o partits polítics que jugaven a la propaganda computacional l’any 2019. La llista dels països amb la maquinària de la influència més activa l’encapçalaven la Xina, l'Índia, l'Iran, el Pakistan, Rússia, l'Aràbia Saudita i Veneçuela. Segurament això explica per què el procediment espanyol surt del Consell de Seguretat Nacional. Perquè les narratives geopolítiques ens empenyen a solucions defensives.

En política, cuidar el tempo pot ser més important que controlar el missatge. De fet, el procediment es va aprovar el 6 d’octubre i no es va incloure al BOE fins al 5 de novembre. Ideal per llançar una nota de premsa el dia següent de les eleccions als Estats Units i al bell mig del recompte de vots i el ball d’estats tenyits de blau, de vermell o del color de la frontissa. Res més eficaç que parlar-nos de la importància de protegir els processos electorals en un moment de màxima sensibilitat.

Òbviament, la mesura ha aixecat veus de preocupació des dels mitjans, l’ala dreta i la societat civil. L’aplicació del procediment és una mica vaga, ja que ens diuen que servirà per detectar campanyes de desinformació, però també per “donar suport a la gestió de situacions de crisi en què hi pogués haver una afectació derivada d’aquestes campanyes”. De nou, el fi es justifica aprofitant el malestar de la infodèmia, que ens aboca al pitjor empatx de dades. Deveu haver sentit molt durant les darreres setmanes que costa saber què ens hem de creure i què no, una falta de referència que sovint va lligada a la pèrdua de sentit i la falta de confiança.

Em pregunto, però, com el prisma de la seguretat nacional ajuda a preservar drets i llibertats, quan normalment s’hi oposa. Em pregunto també quin paper li queda a la ciutadania en aquest marc. La resposta que diu que ens hem d’espavilar per tenir una educació mediàtica ens condemna a ser petits Davids davant dels quatre Goliats que ja coneixem. És cert que som còmplices de la desinformació cada vegada que reenviem sense contrastar la font o sense ni tan sols llegir, però cal que algú ens expliqui també que, amb els exèrcits de bots de propaganda automàtica, els continguts més invasius acabarien sent igual de virals sense la nostra ajuda. Encomanar-se a l’educació també és oblidar que l’economia de l’atenció es basa en les emocions més primàries. Per això les notícies falses tenen el triple de ressò que els continguts informatius. Només hi ha una manera d’evitar que el lucre segueixi marcant l’agenda del sector de les plataformes digitals: regulant.

Al seu torn, les plataformes confonen llibertat d’expressió i llibertat de difusió. Porten anys seduint-nos perquè pengem tot el que ens passa pel cap, per després aplicar algoritmes que decideixin qui ho veu i quan. Podria semblar innocu, però quan t’adones que el 70% dels vídeos que mirem a YouTube són recomanacions que ens fa la plataforma, vol dir que només triem el 30% del que alimenta les nostres idees. Com us podeu imaginar, recomanació a recomanació va pujant la temperatura ideològica, i de fet hi ha un fort debat sobre la relació entre l’algoritme de recomanació i l’auge dels extremismes.

L’enfocament de la seguretat nacional queda curt i segons com anacrònic. Ens presenten l’adversari equivocat perquè la propaganda i la manipulació sempre han existit, i a més ara compten amb eines de desinformació massiva i personalitzada. El que continua com sempre és que hem de seguir en peu per conservar drets i llibertats.