A Espanya, polítiques tan bàsiques i properes als ciutadans com les d’educació, salut i dependència (en diré polítiques socials) són de competència autonòmica. La fortalesa i el prestigi de la gestió autonòmica depèn, doncs, en gran mesura de la seva efectivitat en la provisió dels serveis corresponents. Ara bé, són polítiques que aspiren a garantir als ciutadans, de manera universal, un tractament igual i digne. Contrasten amb les d’habitatge o de pensions, que només pretenen garantir un mínim, per sobre del qual la provisió dependrà de la renda del ciutadà o de la contribució del treballador. Són polítiques, doncs, que consumeixen molts recursos i, per tant, la fortalesa i el prestigi de les autonomies depenen crucialment de finançar-les adequadament. Si la primera cosa ens importa ens hem d’implicar a aconseguir la segona.
En un estat (unitari), el nivell de despesa en política social es determina tot cercant un equilibri entre el desig de màxima cobertura i la realitat dels ingressos fiscals globals que un Parlament pot aprovar. Els principis de justícia distributiva recomanen que la imposició sigui progressiva (qui té més contribueix proporcionalment més), però amb límits (qui té més abans d’impostos ha de tenir més després d’impostos).
Evidentment, no tots els ciutadans absorbiran el mateix nivell de despesa social (pública). Les circumstàncies personals (estat de salut, de dependència, d’escolarització...) hi compten. Pregunta: el nivell de renda pot ser una circumstància? Podem admetre copagaments condicionals en renda? Diria que sí, perquè es pot interpretar com una modificació a l'alça de la progressivitat fiscal. Una altra cosa és que fins i tot sense condicionalitat en renda els que en tenen més tendiran més a proveir-se els serveis privadament.
En una federació –o similar– la despesa social s’estratifica en dues fases. Una va del global recaptat –per una agència o múltiples agències– a la disponibilitat per despesa social de cada jurisdicció membre de la federació (el repartiment). L’altra va de cada membre cap als seus ciutadans. Pel que fa a la primera, convé remarcar que no podem aplicar mecànicament el model general i tractar el tema com si els membres de la federació fossin un ciutadà. Podem admetre la dependència de característiques demogràfiques (dispersió, densitat, piràmide d’edat) o econòmiques (cost de la vida), perquè poden ser indicadors objectius del cost de les necessitats a cobrir. Però no seria legítim condicionar segons la renda per càpita (com més rica és una jurisdicció, menys rep) perquè, essent els altres condicionants iguals, això violaria el principi que, donat un codi fiscal federal, el que un ciutadà contribueix ha de dependre de la seva renda, però no de la d’altres. Pel que fa a la segona fase, el nivell de flexibilitat pot ser elevat en l'organització, però no en la garantia del nivell de cobertura establerta per al conjunt. Almenys a la baixa. N’hi pot haver a l’alça si la jurisdicció té les competències i els recursos.
Referint-me ara a la discussió espanyola sobre el model de finançament, diria que hauria de partir de dues premisses: que la cobertura social establerta centralment ha de ser al mateix nivell per a tots els ciutadans, i que el sistema de finançament autonòmic, a més de permetre-ho, ha d’incloure un nivell suficient de fons per cobrir els components de despesa, com les inversions en infraestructures, que són l’oli de la màquina productiva. Faig constar que el debatut principi d’ordinalitat es compliria sense més dificultat perquè, si preval un grau de racionalitat (és demanar gaire?), la despesa en inversió que naturalment resultaria seria més aviat proporcional al PIB –i, per tant, als impostos pagats–. L’Estatut català previ a la LOFCA establia que la transferència fiscal seria una mitjana del que correspondria per població i per renda. Hi mancava precisió, però anava pel bon camí.
La situació espanyola actual divergeix molt del plantejament descrit. El repartiment té un aire d’arbitrarietat. El model de finançament present s’hauria de modificar per anar a una realitat més generosa i més igualitària en despesa social. El govern d’Espanya ens hauria de dir ben aviat quants recursos addicionals hi canalitzarà. Penso que hauria de ser al voltant del 2% del PIB, al qual s'hauria d'arribar en un període d’anys que dependria del creixement econòmic. És una xifra afortunada perquè podria facilitar que cap autonomia hi perdés, la qual cosa sembla políticament indispensable. Ara bé: el govern espanyol s’ha de comprometre també a dues coses. Una, a canalitzar els fons addicionals, com correspon, via el model de finançament, no via els ministeris. L’altra és que el model de finançament es modificarà per garantir que tots hi guanyen (per càpita), però que l’ordre de guanys serà l’invers de l’ordre de maltractament present.
