“Nunca segundas partes fueron buenas”
Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, 2a part
L’objectiu del procés independentista –la independència de Catalunya– era un objectiu molt ambiciós, però no insensat. Després de tot, en el nostre entorn geopolític hi ha una bona colla de països que s’han independitzat al llarg del segle XX; les repúbliques bàltiques i Noruega en són quatre exemples especialment exitosos.
Si el Procés va fracassar va ser per la insensatesa dels mitjans que s’hi van aportar. El primer i més important, sens dubte, el menysteniment per la construcció d’una majoria sòlida al seu favor en el si de la població catalana. Aquesta nefasta actitud és la que va donar lloc a les lleis de desconnexió de setembre del 2017 –que cap demòcrata no podia considerar amb simpatia– i l’acceptació dels resultats del referèndum de l’1-O malgrat la inexistència de garanties en el recompte. Mancances no menors van ser la inexistència de preparatius per fer-se càrrec del país i la indisposició per part dels dirigents a incórrer en sacrificis personals (amb independència que després els hagin assumit amb més o menys dignitat). D’aquí que la proclamació de la independència anés seguida de la desaparició dels líders que l’havien d’implementar.
Un cop acceptada la pertinença a Espanya per un període indefinit, el catalanisme ha recuperat l’objectiu d’obtenir un finançament just per a la Generalitat. Es tracta d’un objectiu més que raonable, però també molt ambiciós.
És ambiciós sobretot perquè exigeix que la Generalitat rebi més recursos provinents de l’erari públic, la qual cosa implica que aquests deixaran d’anar a un altre destí. A aquesta dificultat cal afegir la tradicional antipatia que desperta Catalunya en bona part de l’opinió pública espanyola com a mínim des de la seva industrialització (Prim va fer un cèlebre discurs denunciant-la ja l’any 1851).
Els protagonistes d’aquesta fase són ERC i el PSC, que inicialment hi van adoptar actituds diferents. Sintèticament, l’estratègia d’ERC constava de dos elements: la recaptació dels impostos per part de la Generalitat per una banda, i, per l’altra, l’explicitació de quina part d’aquests impostos es destinaria al finançament dels serveis que presta l’Estat als catalans i quina part a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Observi’s que no es quantificava la millora dels recursos de la Generalitat: la idea era que posant llum sobre els comptes el resultat milloraria necessàriament.
Pel que fa al PSC, la seva estratègia també constava de dos elements: la recaptació dels impostos per part d’un consorci entre la Generalitat i l’Estat per una banda, i, per l’altra, el principi d’ordinalitat. Observi’s que aquesta estratègia era menys ambiciosa pel que fa a les competències però molt més pel que fa als recursos, ja que l’ordinalitat exigeix o bé reduir els que algunes comunitats autònomes ja estan rebent (la qual cosa és impensable) o bé augmentar molt significativament els que ha de rebre la Generalitat (per sobre dels 6.000 milions/any).
Arran de la investidura de Salvador Illa, ERC i el PSC van ser capaços no sols de pactar la integració dels models en un de sol que incorpora les parts més ambicioses de tots dos, sinó que aquesta síntesi fos aprovada per les altes instàncies del PSOE.
Fins aquí, doncs, tot bé, però ni l’acord entre ERC i el PSC ni la benedicció del PSOE garanteixen la seva materialització per la senzilla raó que el model ha de ser aprovat pel Parlament espanyol, on els signants no disposen de majoria. Per tant, les dificultats pràctiques continuen.
En aquestes circumstàncies hauria de ser evident que el pitjor que podem fer és tornar a cometre la mateixa mena d’errors que vam cometre durant el Procés: menystenir les dificultats. Per evitar-ho, és imprescindible no perdre de vista dues coses. La primera, que suposant que l’Estat acabi cedint les competències fiscals a la Generalitat, aquesta necessitarà més d’una dècada per exercir-les, i que durant aquest període l’actor serà –de facto, si no de iure– un consorci entre l’Estat i la Generalitat. La segona —i la més important— que el nou finançament no pot ser “singular”, ja que l’han de votar representants d’altres territoris de règim comú, alguns dels quals encara pitjor finançats que Catalunya. En aquest context, insistir a rebutjar qualsevol solució que representi un café para todos és una manera com qualsevol altra de renunciar a millorar la situació dels catalans.
Que el text acordat per la Comissió Bilateral Generalitat-Estat del passat dia 14 aigualeix considerablement l’acord ERC-PSC? Sens dubte, però això només ha de ser motiu per fer-nos forts en aquest.
Per cert, dec haver llegit unes quatre vegades el Quixot, i sempre m’ha semblat que la segona part és millor que la primera.
