Després de l'espionatge
El nacionalisme espanyol (el que és d'estat i el que no ho és tant) deu estar a punt de posar en circulació una versió segons la qual siguin els mateixos independentistes els que s'han espiat entre ells, i en què la subscripció al programa Pegasus sigui encara una altra despesa imputable al Procés. És cert que ha quedat clar que aquest software només pot ser adquirit per serveis d'intel·ligència o altres aparells dels estats amb finalitats molt concretes, però això són nimietats per a la propaganda del govern del país de la democràcia plena (fa un parell de dies ja recordàvem que justament Espanya va perdre recentment, a l'índex de democràcies de The Economist, la categoria de full democracy, o democràcia plena, per baixar a la de flawed democracy, o democràcia defectuosa, i que ho va fer precisament per les successives vulneracions contra l'estat de dret que ha suposat la resposta de l'estat espanyol al moviment independentista català).
La tàctica del PSOE en aquest assumpte és la de deixar passar el temps i esperar que l'escàndol, senzillament, s'esbravi i desaparegui de la primera línia de l'actualitat (i, després, també de la segona i la tercera). La tàctica Rajoy, per entendre'ns, ja que el predecessor de Pedro Sánchez en el càrrec era un mestre consumat en aquesta pràctica. No té per què anar-los malament, perquè ha funcionat moltes vegades en assumptes tant o més greus que aquest (assumptes en què fins i tot hi havia morts, per entendre'ns una altra vegada). De moment la postura oficial, expressada per la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, és negar la major (“el govern no espia ningú ni té res a amagar”) i recordar, si de cas, que els assumptes de seguretat nacional són secret d'estat. És el mateix que ha vingut a dir l'exdirector del CNI (aquell que hauria hagut de ser el responsable directe de la contractació de Pegasus), Félix Sanz Roldán: "No puc ni confirmar-ho ni desmentir-ho ni parlar-ne. Conculcaria la llei". Són gent que estima molt la llei, els habitants de les clavegueres. Això ha donat peu a la que fins ara és la intervenció de mèrit, que va a càrrec de la ministra de Defensa, Margarita Robles: “És molt fàcil inventar-se coses contra el CNI, que no es pot defensar”. Victimitzar els serveis d'intel·ligència, com si fossin una minoria indefensa, és d'un cinisme difícil de superar. El ministre de Cultura, Miquel Iceta, sembla que insinua un so una mica diferent (“és intolerable que s'espiï ningú si no ho ha autoritzat un jutge”) fins que deixi de fer-ho. La Comissió Europea es mostra, per variar, impotent, i el màxim que pot fer és instar els estats implicats en l'escàndol a investigar els fets.
Els independentistes catalans, per la seva banda, van aprofitar la compareixença conjunta al Parlament Europeu per deixar clara la seva divisió interna entre botiflers i nosurrenderistes, que es tradueix en el clàssic bulliment tòxic a les xarxes. Veurem si l'escàndol té conseqüències, com ha avisat Pere Aragonès, o si acaba morint d'inanició, mentre les víctimes s'aparrussen entre elles.
