Diàleg

Aturada sobiranista

[...] En el debat sobre l'estat de la nació la qüestió catalana va ser plantejada per Duran i Lleida -encapsulada en una bona peça oratòria- de manera edulcorada, sense les arestes de l'estat propi, sense consultes sí o sí, subratllant que el dret a decidir no és equivalent a la independència i reclamant del govern [espanyol] un moviment d'aproximació a les tesis que estudien els partits nacionalistes catalans. Però la situació de i a Catalunya no va canalitzar el debat, no el va signar, no el va condicionar, no es va sobreposar ni a la crisi ni a la corrupció en palpable demostració, encara que tàcita, que a la resta d'Espanya el secessionisme es veu coix i molt tributari dels meandres pels quals discorre la política catalana. [...]

Podria sostenir-se sense por de fallar gaire el pronòstic que, després d'un inici del procés sobiranista que es va viure amb un cert dramatisme, la qüestió catalana tal com està plantejada per CiU i ERC en l'actual escenari del Principat no resulta convincent, no commou. [...] Catalunya ni abans no va ser un oasi ni ara és un sequeral, però quan el partit es jugava a la zona central del camp la seva vida pública i la seva dinàmica política disposaven d'un relat intel·ligible. El trànsit abrupte de la Catalunya ordenada (la del catalanisme) a la Catalunya en transició nacional (secessionista) està causant estralls.

Suggerir una moratòria en el ritme del procés sobiranista, una aturada per reflexionar si aquest nou camí emprès condueix a algun lloc mereixedor de tanta trencadissa, hauria de ser un imperatiu en totes aquelles personalitats i institucions que miren pel futur de Catalunya i del conjunt d'Espanya. Perquè aquesta aturada hauria de ser recíproca: tant de l'activisme secessionista com de l'integrisme immobilista. No es tracta de tebiesa, ni de martingala, sinó d'aplicar el cèlebre consell aristotèlic segons el qual "la virtut està en el punt mitjà entre dos extrems viciosos".

Introduir-se en la dinàmica de l'enroc establint un mur impermeable entre les reivindicacions d'uns i les negatives d'altres ens porta a un empat improductiu. S'hi surt rebaixant les expectatives màximes i aterrant sobre propostes viables en especial quan el temps històric per a aquesta dissensió fa d'ell un anacronisme profund i lamentable. Europa s'entén en clau d'agrupació i no de dispersió. I aquesta lògica és imbatible.

[ 24 de febrer ]