Dibuixants catalans fins a mitjan segle XX (1965)
Peces històriques
Acudit gràfic de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) a La Veu de Catalunya (18-VII-1936) i article –traducció pròpia– del mateix dibuixant publicat a La Vanguardia (24-IX-1965) dotze dies després de la seva mort, esdevinguda ahir va fer seixanta anys. La peça de Castanys va sortir a primera plana de La Veu amb el següent text al peu: “–Han agredit un home. –Això s’ha d’acabar. S’ha d’obrar enèrgicament contra aquests homes que es deixen agredir”. És l’últim treball de Castanys aparegut en un diari en català. Aquell mateix dia la rebel·lió de Franco i la revolució anarquista a Barcelona van malmetre la carrera d’aquell popular dibuixant.
Els dibuixants de la meva generació i els de la generació següent no podem queixar-nos de no haver tingut bons mestres. De l’únic que podem queixar-nos és de la mateixa contrarietat que tenen ara els automobilistes: la manca d’espai per aparcar. Els dibuixos de Ricard Opisso, un dels meus mestres, es publicaven a pàgina sencera o a doble pàgina. Al dibuixant se li donava espai per desenvolupar les més complicades composicions. I el que era bon observador i dominava la perspectiva i la tècnica del dibuix ens oferia escenes de costums, festes populars i aspectes de la vida ciutadana, que després de gaudir-ne els lectors esdevenien autèntics documents de l’època. Recordo dobles planes del mestre Opisso i em compadeixo a mi mateix i a tots els col·legues que es veuen obligats a tancar els seus dibuixos en uns nínxols esquifits en els quals només queda espai per a l’acudit. En els setmanaris ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa, Patufet i més tard a Revista Nova, han quedat historiades gràficament les dues primeres dècades del segle XX. Usos, modes, festes i costums estan reproduïts per la mà experta guiada per l’ull sagaç d’aquells mestres. Copiant Opisso, admirant Junceda, imitant Cornet, demanant consell a Llaverias i meravellant-me amb les composicions de Nogués va anar creixent la meva afició al dibuix humorístic. [...] Contemplant la col·lecció de les grans revistes d’abans de la guerra experimento una emoció semblant a la que em causen les pintures del Prado o de qualsevol altre museu. Allí queda tot dit i expressat en la millor tècnica i el millor estil. [...] Gaietà Cornet venia a casa meva i em deia: “¿Recorda vostè quan el vaig suspendre de dibuix lineal?” En aquell temps Cornet era catedràtic de l’Escola d’Enginyers, de la qual després va ser director. Cornet, a més, va ser un notari fidel dels costums, un formidable caricaturista polític. Alguns dels seus dibuixos, vistos ara, produeixen esgarrifances. ¡Amb quina seguretat construïa els seus personatges i quina corporeïtat els hi donava! Joan Junceda, agut, angèlic o líric, segons el tema o l’ocasió, era potser el més íntim. Opisso era el dibuixant dels exteriors; Junceda era el dels interiors. Pel que fa a Llaverias, pintor i dibuixant, era un notable aquarel·lista i el millor dibuixant animalista que he conegut. [...]
