La dificultat de denunciar una violació
La intuïció sembla clara: si una punyalada, una agressió o un segrest empenyen la víctima a sostenir un procés judicial, per què no hauria de passar el mateix amb una violació? Aquesta comparació, aparentment lògica, parteix al meu entendre d’un error. Assumeix que tots els delictes generen la mateixa experiència de victimització. I no és així.
La violència sexual té una particularitat: sovint la víctima no només ha de suportar el trauma del que ha passat sinó també el pes del judici social. Allà on altres víctimes reben suport i solidaritat, les dones que denuncien violència sexual saben que sovint hauran de respondre preguntes que no es formulen en altres delictes (per què hi era?, per què no va marxar?, per què no ho va denunciar abans?). Per raons similars, el procés judicial sovint es converteix en una experiència de revictimització.
Aquestes preguntes formen part d’una cultura, masclista i persistent, de sospita cap a les dones. El fantasma de la denúncia falsa continua apareixent en el debat públic encara que les dades mostren que és extraordinàriament minoritària. Les memòries de la Fiscalia apunten que les denúncies falses per violència masclista representen aproximadament el 0,02% del total. Alhora, es calcula que el 90% dels casos de violència sexual no es denuncien.
La dificultat per denunciar es multiplica quan la persona denunciada és una figura pública. En aquests casos, la denúncia obre un procés judicial però també un escrutini mediàtic i social intens. La víctima sap que el relat dels fets pot ser debatut a les xarxes, analitzat als mitjans i convertit en matèria de confrontació política o ideològica. El pes de la sospita, de la pressió i de l’exposició pública es multiplica.
Com ha explicat l’antropòloga feminista Rita Segato, la violència sexual no és només una agressió directa, és també una violència simbòlica que opera sobre el cos i la reputació de les dones. Per això moltes víctimes experimenten sentiments de vergonya, culpa o confusió que no apareixen amb la mateixa intensitat en altres delictes. Gisèle Pelicot, en fer públic el seu procés judicial, va aconseguir revertir aquest mecanisme de control i pressió, i la vergonya va canviar de bàndol. Però el fet que aquest gest encara ens sembli excepcional és molt eloqüent.
Per això comparar una violació amb una punyalada pot ser útil per subratllar-ne la gravetat penal, però és insuficient per entendre què passa amb les víctimes. La qüestió no és si una violació és menys greu que altres delictes, la qüestió és que la societat continua exigint a les víctimes de violència sexual una càrrega que rarament imposa a altres víctimes. I les víctimes no actuen segons el que la societat espera d’elles. Actuen com poden, segons el que poden sostenir. I potser la pregunta que ens hauríem de fer no és per què algunes dones no arriben fins al final del procés judicial, sinó per què denunciar continua sent, encara avui, una travessia tan dolorosa.