El dinamisme de Jaume Vicens i Vives (1960)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) a 'Serra d’Or' (XI-1960). Abans-d’ahir va ser l’aniversari de la mort prematura de Jaume Vicens i Vives (Girona, 1910-Lió, 1960). Historiador, assagista, professor universitari influent i admirat, Vicens i Vives és l’autor de 'Noticia de Catalunya' (1954), llibre decisiu en l’embranzida del catalanisme a la postguerra i en la seva projecció exterior.

Aviat farà quatre mesos que deixàvem les despulles mortals de Jaume Vicens i Vives en el cementiri mig marí mig muntanyenc de Roses, i encara a vegades el subconscient ens sobta amb la sorpresa de creure’l vivent, i cal que a l’instant el conscient ens torni a la increïble realitat. Perquè una de les característiques de Vicens era, precisament, la vitalitat desbordant; fins al punt que, si poguéssim deixar de banda la malaltia que se’l va endur, diríem que havia estat la seva vitalitat mateixa, el seu excés de vitalitat i de dinamisme, el que l’havia mort. Causava la sensació de cremar la vida per tots quatre costats, malgrat que algun advertiment de la seva salut ja l’havia dut, no fa gaires anys, a donar al descans els finals de setmana i les vetllades. Us produïa la impressió que arribava sempre amb el temps just, que una altra tasca l’esperava poc després. [...] Per l’Arxiu de la Corona d’Aragó, objecte de les seves recerques, no hi feia, aquests darrers anys, sinó ràpides aparicions, empès no tant per alguna consulta historiogràfica com per alguna reunió peremptòria, a la qual ja es presentava a vegades amb la declaració prèvia que a tal hora havia d’ésser en una altra banda. La multiplicitat de les seves activitats –professorals, editorials, històrico-literàries– era acrescuda encara, insospitadament, per tot un conjunt d’activitats que responien a un impuls pregon [...] La munió de les seves coneixences i de les seves relacions personals, des dels seus antics deixebles de l’Institut-Escola, passant pels seus deixebles universitaris, pels membres del professorat, de la política, de la indústria i del comerç, fins als intel·lectuals de tota mena, i sense oblidar certs contactes obreristes, donaven als seus delers d’acció unes possibilitats multiplicades. Tenia, a més a més, en aquests aspectes de la relació social –diguem-ho així– el do i el goig, que manquen molt entre nosaltres, de saber atreure les gents obrint-los les portes de la seva casa, asseient-los a la seva taula, fent-los de revelador i de guia en la coneixença de les nostres coses. Això s’esdevenia, sobretot, amb els col·legues estrangers, que ell captava tot d’una per a l’interès envers el nostre país. I això va arrodonir molt escaientment l’acció que prèviament i coetàniament exercia el seu gran prestigi d’historiador. [...] Vicens fou secundat admirablement (i no fou sols en aqueixa tasca) per la seva antiga deixebla, muller seva després, senyora Roser Rahola. Tot plegat li havia obert les portes de la notorietat internacional. [...] Bona prova, les ponències que havia de desenrotllar i que foren presentades en el darrer Congrés Internacional d’Història celebrat el mes d’agost a Estocolm. Talment hi fou sentida la seva absència, que hom prengué la decisió de dedicar-li una Miscel·lània internacional. A aquest propòsit m’escrivia el P. Miquel Batllori: “En l’XI Congrés Internacional de Ciències Històriques l’absència d’en Vicens fou repetidament remarcada i sentida, en actes oficials i en converses privades: gran pèrdua per a la nostra historiografia”. [...]