Ja ho arreglarem demà
Feia temps que es veia a venir, però com a regal de Nadal és desafortunat: la Comissió Europea ha decidit eliminar de manera indefinida la prohibició de vendre cotxes de combustió, que estava prevista per al 2035. És a dir, les mesures ecologistes que s’enfronten a les grans pressions econòmiques són una altra vegada les grans perdedores. L’esperit de Nadal s’esvaeix, i a la Unió Europea sembla que demana carbó per Reis. Encara falta signar i blablablabliblibli però la dreta i l’extrema dreta, que sumen majoria, ja tenen clar que hi ha d’haver una rebaixa de les mesures ecologistes, és a dir, una puntada al cul, perquè no té cap sentit deixar de contaminar quan ja s’ha vist que el planeta aguanta el que calgui. I l’ésser humà vota el que calgui per no revertir el sistema. Això sí, ja no tenim canyes de plàstic per a les begudes. Un gran avenç que ens ha canviat la vida, que ens l’ha millorada qualitativament, sobretot quan pensem que amb la quantitat de blísters de plàstic que sí que estan permesos podríem beure amb canyetes pels segles dels segles. És evident que els canvis importants no són fàcils de fer, però també és evident que si no hi ha polítiques fermes els canvis no es faran mai. Mentrestant, els pols continuen desfent-se i les malalties continuen aplaudint tots els tòxics que les ajuden a mantenir-se vives. I si no, els molins destrossen el paisatge i la pagesia, i canviar camps de presseguers per mars de plaques solars no és la idea més brillant, però qui estimi la brillantor que es faci garsa. I sobretot, no parlem de rebaixar l’energia ni del que necessitarà la IA per alimentar-se, que ens agafarà un cobriment de cor.
Però a part de la importància de les mesures en si mateixes, el que fereix de mort és aquest descrèdit de la política, que se salta les seves pròpies regles i arriba a final d’any més tocada que l’any anterior. O ho sembla. Aquí, allà i arreu. La contaminació no és només dels cotxes: la intoxicació és constant. La Cimera del Clima al Brasil de no fa gaire ja va deixar clar que hi ha temes dels quals no cal ni parlar, com els combustibles fòssils, que com el seu nom indica han quedat en el passat remot.
Per cert, parlant del Brasil. A la ciutat de Guaíba uns forts vents han fet caure aquesta setmana una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat. Les imatges han quedat gravades i es veu com l’estàtua cau lentament sobre un pàrquing, darrere del qual hi ha un establiment de McDonald's, amb la seva presència tan característica. El McDonald's s’ha mantingut intacte i la caiguda de la llibertat no ha causat danys ni ferits. No se m’acut una imatge més gràfica per parlar del moment actual. Assistim a la caiguda de la llibertat, no de l’estàtua. Aparentment no passa res. Perquè la llibertat va caient a poc a poc. Nosaltres anem fent la nostra vida, pensant que, si s’acaba el món, encara podrem prémer l’accelerador del nostre cotxe que funciona amb benzina i menjar una hamburguesa addictiva sense baixar del vehicle que contamina. La realitat, però, és que mentre la llibertat cau hi ha ferits. Molts. Encara que semblin invisibles perquè el seu rastre es va esborrant. Com les decisions polítiques per millorar el món o per salvar-lo.
Aviat serà Nadal, i el pessebre passa per Palestina quan encara no era Palestina i els éssers humans ja creien en miracles i en déus i es mataven pels miracles i pels déus. No hi havia cotxes i la llibertat es comprava. El nostre present és un pessebre amb rius de paper de plata i xais sacrificats per alguna pesta. Tot i així, com que el desig encara està permès, bon Nadal a tothom. I quan dic tothom, ja m’enteneu.
