És l’hora de les potències mitjanes

Ruptura és una paraula forta, definida com "un trencament o una fractura sobtada o completa". Tanmateix, és el terme que Mark Carney, primer ministre canadenc, va emprar a Davos el 20 de gener quan va advertir d’"una ruptura de l’ordre mundial, la fi d’una ficció agradable i l’inici d’una realitat dura, en què la geopolítica […] no està sotmesa a cap límit ni a cap restricció".

El discurs de Carney, però, no era un discurs de desesperança, perquè va subratllar un segon punt clau. "Altres països, especialment les potències intermèdies com el Canadà, no són impotents", va observar. "Tenen la capacitat de construir un nou ordre que incorpori els nostres valors, com el respecte pels drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels diversos estats".

Com hauria de ser aquest ordre? El setembre del 2024, en el que ara sembla un altre segle —tot i que només han passat setze mesos—, els estats membres de les Nacions Unides van tancar el Pacte per al Futur. Com a preparació per a la seva signatura, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va convocar comissions i òrgans d’alt nivell (inclosa una en què vaig participar) per identificar els elements del que va anomenar "multilateralisme eficaç".

El multilateralisme eficaç fa referència a una cooperació entre països capaç d’obtenir resultats concrets: aturar la guerra, imposar la pau, protegir les persones dels desastres d’origen humà o natural i atendre-les després, i establir normes regionals i globals sobre àmbits que van des de la tecnologia digital i les armes nuclears fins a la protecció d’alguns dels indrets més bells i significatius del planeta.

El nostre informe, Un avenç per a les persones i el planeta, exposava deu principis —fruit d’amplis processos de consulta i de l’observació de dispositius multilaterals que ja funcionen amb èxit— destinats a reorientar l’actual sistema internacional "cap a una presa de decisions més distribuïda i en xarxa, al servei del benestar col·lectiu".

Les potències mitjanes del món poden utilitzar aquests mecanismes com a full de ruta. Per ser eficaç, el multilateralisme ha de ser "centrat en les persones": ha d’oferir resultats tangibles no als estats, sinó als pobles del món, tal com proclama el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. L’impacte de les institucions multilaterals s’hauria de mesurar des del punt de vista de les persones a qui van destinades. Han de ser "representatives", han de reflectir els interessos de totes les parts implicades i, de manera decisiva, "permetre que majories representatives prenguin i executin decisions davant l’oposició de minories quan sigui necessari per abordar qüestions d’interès global".

Dit d’una altra manera, el govern multilateral basat en el consens —que implica la possibilitat de veto— no funciona. Les majories poden ponderar-se de diverses maneres, però han d’incloure una diversitat real d’estats: grans i petits, de diferents regions o subregions, rics i pobres, aliats i no aliats de les grans potències. Això és el que significa una representació autèntica.

El multilateralisme eficaç també ha de ser "transparent, equitatiu i en xarxa". La transparència és fàcil de defensar, però difícil de practicar, perquè pot exigir revelar informació que pot perjudicar-te. Així i tot, la legitimitat que confereix té una força pròpia. Com va afirmar Carney, "el poder dels menys poderosos comença amb l’honestedat".

L’"equitat", en aquest context, implica reconèixer responsabilitats comunes però diferenciades entre països rics i pobres, sovint antigues potències imperials i les seves excolònies. I treballar "en xarxa" significa assumir la necessitat de col·laboració entre actors estatals i no estatals per assolir objectius compartits. Com que les xarxes són horitzontals, poden contrarestar la jerarquia sovint asfixiant de les organitzacions internacionals formals i facilitar coalicions de voluntaris.

Els agrupaments que funcionen també disposen de recursos, estan orientats a una missió concreta i són flexibles. Necessiten finançament suficient i oportú, han de tenir clar quines són les seves tasques i com avaluar si han tingut èxit o han fracassat, i han de poder adaptar-se a circumstàncies canviants. Aquesta flexibilitat permet impulsar projectes pilot i explorar noves vies, fins i tot assumint el risc —potser fins i tot la probabilitat— de fracassar.

Els grups multilaterals que compten amb recursos, una missió clara i capacitat d’adaptació encara necessiten dos elements finals per tenir èxit. Han de ser responsables, sotmesos a "normes comunes i exigibles que cap actor no pugui vulnerar amb impunitat", i han d’estar orientats al futur, i respondre als xocs i crisis presents d’una manera que beneficiï les generacions futures i doni als joves un interès real en la seva tasca.

Aquests principis poden servir tant per reformar les institucions existents com per crear-ne de noves. A l’ONU, per exemple, les potències mitjanes poden coordinar-se i actuar a través de l’Assemblea General esquivant el Consell de Seguretat. Això pot exigir mesures radicals: assumir la iniciativa —mitjançant votacions de majoria o supermajoria— per desenvolupar pràctiques que, de facto, modifiquin la Carta de les Nacions Unides.

Les potències mitjanes del món també podrien reforçar les nombroses xarxes transgovernamentals que han sorgit en les darreres dècades, des del Consell d’Estabilitat Financera fins a la Xarxa Internacional per al Compliment i l’Aplicació de la Legislació Ambiental. Naturalment, per fer-ho probablement hauran d’actuar al marge dels Estats Units i d’altres membres que no estiguin disposats a respectar les regles.

El G7 ofereix un altre precedent. Va néixer quan França i Alemanya van convidar el Regne Unit, Itàlia, els Estats Units i el Japó a una cimera informal l’estiu del 1975. El Canadà s’hi va afegir l’any següent, juntament amb la Comunitat Europea. Rússia s’hi va incorporar formalment el 1997 i es va crear el G8, que va tornar a ser el G7 després de la invasió i ocupació de Crimea per part de Rússia. A finals dels anys 2000, el G7 ja es reunia en diferents formats amb altres països, i aquests grups van acabar donant lloc al G20.

En el context actual, Carney podria convidar França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia, el Japó i la Unió Europea a reunir-se amb Corea del Sud, Austràlia, el Brasil, Nigèria, Sud-àfrica, Mèxic, Indonèsia i alguns altres països a Ottawa, per formar el nucli d’un nou M20, de potències mitjanes. Aquest grup podria ampliar-se posteriorment amb altres estats en una coalició voluntària d'aquestes potències, que actuaria com un bloc reformista dins d’altres institucions. El primer pas hauria de ser exigir als membres un compromís explícit amb els principis exposats més amunt. Ja és hora de transformar els discursos en voluntat política.

Copyright Project Syndicate