Per què discutim sobre qui és català?

Els reiterats debats públics sobre qui és català, o sobre què és ser-ne, tenen ben poc a veure amb voler conèixer la societat catalana. Són discussions que resulten de les confrontacions polítiques, en què cada interlocutor utilitza la seva definició per autodefinir-se i marcar distàncies amb l’adversari. Per tant, no se’n pot saber res, dels catalans i de la seva nació, i tot l’interès rau en com se’ns utilitza a favor dels respectius projectes polítics. Són debats que es produeixen de manera intermitent a totes les nacions, però que aquí són endèmics.

Que es tracta d’imposar narratives polítiques més que no pas de conèixer la realitat ho prova la seva imprecisió. A vegades es volen definir essències atàviques, sovint es fa referència a voluntats subjectives i volubles, i en altres casos hom es limita a reafirmar marcs administratius quasi colonials, a l’estil d’allò de “¿Qué pone en tu DNI?” També, en algunes ocasions, no es pretén pas afirmar cap realitat fàctica, sinó que es té una dimensió aspiracional. És a dir, suggereixen un ideal.

Precisament, és amb aquesta darrera dimensió que cal llegir les definicions emprades per les línies centrals del catalanisme del segle XX fins ara. Penso en Rafael Campalans, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, que el 1923 podia dir una cosa tan avançada com: “Per nosaltres, la nació és una cosa viva, plena de sentit i de cara al futur, i la raça és una cosa morta, pobra de contingut i plasmada sobre el passat. [...] Per nosaltres, els forasters que venen a Catalunya [...] són tan catalans en la nostra interpretació futurista de la nació com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència”. Ell ho diu: es tracta d’una “interpretació futurista” de la nació.

I és com sempre he entès el president Jordi Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, una frase que deixa de ser equívoca si és completa: “[...] i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya. Hem d’afegir-hi només: que de Catalunya en fa casa seva, és a dir, que d’una manera o altra s’hi incorpora, s’hi reconeix, s’hi entrega, no li és hostil”. I encara: “Excepte el qui ve amb prejudicis anticatalans, l’immigrat, en principi, és un català”. Escrit el 1958 per un jove Pujol de 28 anys. Es tracta d’una mirada aspiracional sobre les bases d’una reconstrucció nacional. I el mateix es pot dir de l’altra famosa frase “Catalunya, un sol poble”, atribuïda a Josep Benet –i beneïda per Paco Candel–, no menys aspiracional que l’anterior.

Per interpretar bé aquestes aspiracions no es poden obviar els seus contextos polítics i demogràfics. Però sobretot se les traeix quan se les converteix en definicions essencialistes i se les desvincula del projecte de reconstrucció nacional. És en aquest sentit que fa vint anys vaig escriure que, vista la llarga tradició immigratòria, hauria estat convenient per al nacionalisme català haver fet un pas més i haver considerat el fet migratori, en termes de Pierre Nora, com un “lloc de memòria nacional” (“The memory of immigration in Catalan nationalism”, IJIS, 18-1, 2005).

En definitiva, darrere de cada presa de posició amb relació a les identitats hi ha tot un programa polític vestit –o disfressat– d’anàlisi de la realitat. Hi ha, explícitament o implícita, una concepció del que és o del que podria ser la nació catalana plena, els Països Catalans. O només sobre l’actual territori autonòmic. I també s’hi pot llegir la renúncia al projecte de nació. Però, en tots els casos, els debats dits identitaris són debats de poder, sobre qui pot dir qui ets i què ets, o dir qui som i què som.

Uns debats, d’altra banda, que, atrapats en les essències, les voluntats individuals subjectives o les coercions administratives, solen obviar fenòmens molt més complexos que el simple etiquetatge “per dalt” de dir qui és què. En poso un exemple. Es pot discutir si és poc o molt que el 2023 s’incorporessin 272.645 estrangers no espanyols a Catalunya. Però, entretant –i es tracta només dels moviments administrativament registrats–, ens passa per alt que, sumant els qui van arribar i els qui van marxar, tant de l’estranger com de la resta d’Espanya, el moviment total de desplaçaments va ser de 529.263 persones, gairebé dues vegades més. O que l’1 de gener de 2025, els nascuts fora de Catalunya –registrats– ja eren quatre de cada deu.

És a dir: el que ara mateix em sembla més significatiu per al futur de la nació és la qüestió del vincle i la pertinença social, política i cultural, i no qui és o deixa de ser català. Sense això, els elogis a la diversitat, o a l'homogeneïtat, i els debats identitaris són cants celestials. O infernals.