El dit amonestador

Monegal està abonat a la sornegueria emfàtica. Es defineix com a pollastre atrotinat però fa d'ornitòleg que, en l'immens podrimener televisiu, classifica tots els ocells que hi piquen: de la cadernera al còndor passant pel puput. Ho fa amb un català tremendo , que desvetlla trampes d'aus que planegen , salvo excepcions, en canals privats.

Para la gàbia a rapinyaires que, oh miracle, hi entren tots sols i fan, davant seu, mig acte de contrició. Els té una estona a la picota i els mossega, però algun cop fa curt de mala llet i el mossec acaba en massatge.

Té una cara quevediana, de tronera que s'ha fet mossèn, i assegura que llegeix clàssics de 5 a 7 del matí, just abans d'anar a dormir. L'acusen de telepredicador i costa entendre que pugui remenar tanta merda sense embrutar-se, sense que el mateix vídeo que critica, i ensenya, li apugi l'audiència.

Aspira a formar el teleespectador fins al punt d'aconseguir que el lliure mercat, sense cap mena de control, faci programes de qualitat. No sé si és optimisme delirant o és que defensa el lloc de treball, però sempre he pensat que Berlusconi no hauria estat tants anys manant si abans no hagués intoxicat els electors amb tones de teleporqueria.

I temo que els seus lloctinents a la Pell de Brau, Vasile i Carlotti, no estiguin aplanant el camí a la Moncloa, tot i el meritori esforç de Monegal, a un ocell de semblant plomatge.