El dit i la Lluna
L’arribada a la Lluna el 1969 va ser una gesta tecnològica, però sobretot política i simbòlica. Va sorgir en un món polaritzat on cada avenç científic era, o volia semblar, una demostració de força. En aquell context, els Estats Units van convertir el programa Apollo en una operació prioritària. Calia demostrar que el seu model social, econòmic i ideològic era capaç d’aconseguir allò que la Unió Soviètica no podia, i subratllar de la manera més teatral i incontestable possible la superioritat d’un sistema polític. La pressió va generar una concentració de calerons i una voluntat col·lectiva que avui costa d’imaginar. Eren els feliços anys seixanta, sí, però el que va pujar la broma resulta desconcertant: durant el moment àlgid del programa Apollo, entre el 1964 i el 1966, el pressupost de la NASA va arribar a representar entre el 4% i el 4,5% de la despesa federal i aproximadament el 0,8% del PIB dels EUA, que llavors era, i amb moltíssima diferència, el país més ric del món. Es tractava d'una morterada desproporcionada, però, així i tot, va tenir poca oposició. La tecnologia disponible en aquell moment –ordinadors amb una capacitat ridícula, materials encara en fase experimental, etc.– també desconcerta, però la determinació política i social era absoluta. El risc s'assumia com a part del projecte, i la societat acceptava una dosi d’audàcia quasi suïcida, que avui potser no s'acceptaria.
L’Artemis II, en canvi, s’inscriu en el si del “nou desordre mundial”, on la lògica de blocs ha estat substituïda per una multiplicitat d’actors, interessos i prioritats sovint contradictòries. La cursa espacial ja no és un gran duel ideològic, sinó un modest futbolí de competència econòmica i exhibició tecnològica. Les agències espacials han de justificar cada euro invertit davant d’opinions públiques fragmentades per un ecosistema mediàtic que exigeix resultats immediats i fotogènics. La tecnologia és immensament superior –sistemes d’intel·ligència artificial d'última generació, materials ultrasofisticats, simulacions que anticipen milers d’escenaris–, però la voluntat col·lectiva és més difusa. El risc, que el 1969 era un element excitant inherent a l’epopeia, avui es percep d'una manera ben diferent. La paradoxa –tecnologia exponencialment més avançada, però gestes percebudes com menys èpiques– revela un canvi profund en la mentalitat postmoderna.
El 1969, la Lluna era un símbol de futur; avui només és un objectiu tècnic dins d’un món saturat d’urgències. S’inscriu en un ecosistema de propòsits fragmentats i sense blocs definits, en una constel·lació d’actors –estats, empreses privades, etc.– que projecten interessos diversos i gens lírics sobre l’espai: mineria i coses per l'estil. La mateixa idea d’anar a Mart es formula en termes purament extractius: obtenir pedrotes rares, assegurar avantatges industrials, a banda de l'additiu turístic relacionat amb les fantasies que ha anat normalitzant la ciència-ficció des de fa dècades. Dic això últim pensant en una cosa que s'ha volgut esborrar de la memòria col·lectiva: l'estafa monumental del projecte Mars One, ideada per un enginyer neerlandès anomenat Bas Lansdorp. Se'n recorden?
Mars One va ser presentat com un projecte visionari per establir una colònia humana a Mart, però, amb el temps, es va revelar com una gran aixecada de camisa. L’empresa prometia un viatge sense retorn finançat per un reality show d'Endemol, però no disposava ni de la tecnologia, ni del finançament, ni de suport científic ni de res de res. Diversos experts aeroespacials van denunciar que els plans resultaven inviables i que els pressupostos anunciats eren completament irreals. Mentrestant, milers i milers d’aspirants incauts d'arreu del món pagaven quotes d’inscripció i participaven en falsos processos de selecció. El 2019, la companyia va fer fallida, confirmant que el projecte mai no havia passat de ser una farsa disfressada d’epopeia espacial.
Diuen que quan el savi assenyala la Lluna el ximplet mira el dit. Jo crec que abans de mirar el dit o la Lluna, el que cal escrutar amb atenció són les raons per les quals algú assenyala projectes que no se sap ben bé per a què serveixen. Es parla de colonitzar Mart com aquell qui pela mandarines, oblidant que l'ésser humà és el resultat d'un procés evolutiu associat a la gravetat de la Terra. A l'espai perd aproximadament un 2% de la massa òssia al mes i experimenta una important atròfia muscular al cap de poc temps. Un detallet sense importància... Ja ho resoldrem amb "píndoles d'astronauta": tot i que no existien, quan jo era petit van ser molt populars.