“No, no vull córrer, perquè soc massa competitiu i a les curses vull guanyar”, em diu l’adolescent. Però no s’entrena, no corre. Això d’ell, doncs, no és ser competitiu. Això és no voler perdre mereixent-ho. Que és molt diferent. Si participés en una cursa veuria que hi ha gent que s’ha entrenat més que ell. Que hi ha gent, de fet, que viu per entrenar-se. Serà normal que corrin més que ell. Ser competitiu és treballar o potenciar els dots que tens per guanyar. El que em diu l’adolescent és que no li agrada perdre mereixent-s’ho. I, per tant, prefereix no competir.
El tipus de societat a la qual arriben els joves ha fomentat la no-competició. Competir està mal vist. Passen la infantesa sense perdedors, perquè tothom guanya. Se’ls menteix quan se’ls valora l’esforç, perquè un esforç enfocat a picar ferro fred no val per a res. Com que no han competit, els fa por, però al mateix temps els estimula massa. De tant repetir cada dia que cal practicar la cultura de l’esforç ara mateix —som uns pervertidors de paraules—, esforç resulta que ho és tot. Llevar-se al matí, desparar taula, deixar el mòbil, comprovar com es diu un carrer, dir “bon dia” o tenir cura de la pròpia roba.
Si haguessin competit ja haurien perdut. Tothom perd, ningú guanya sempre. Haurien llevat importància a perdre i, per tant, a guanyar. L’adolescent “molt competitiu” no arribaria a la cantonada, si fes la cursa. Va sortir a córrer tres dies, la mama el va aplaudir i li va comprar les vambes. Ell es va fer un tatuatge: “Born to run”. Les vambes acabaran a Wallapop, però el noi, de moment, diu que corre però no fa curses perquè és molt competitiu.
