El que diu la padrina
L’àvia paterna de la reina Letícia era Menchu Álvarez del Valle, una periodista de dreta ultranacionalista com ho va ser també la neta abans de caure profundament enamorada, com sap tothom, de qui ara és el rei d’Espanya, Felip. La padrina va morir aquesta setmana als 93 anys, havent deixat preparada una bonica sorpresa post mortem dedicada als patriotes de totes les Espanyes. Es tracta d’una entrevista concedida a l’abocador digital d’Eduardo Inda, OK Diario, amb la condició que fos publicada després de la seva mort. Quan una persona deixa una entrevista pòstuma se suposa que és per dir-hi alguna cosa de pes, que considera que val la pena que quedi subratllada per la greu circumstància de la mort i enfilada cap a la posteritat. En el cas que ens ocupa, el llegat de la padrina de Letícia consisteix a dir-li “gilipollas ” a Pablo Iglesias, a qui es refereix com “el Coletas ”. Això és el contingut més destacat de l’entrevista; la resta consisteix en un repàs de tòpics del cunyadisme hispànic que és marca de la casa a OK Diario, incloent-hi les preceptives alabances a Vox i Santiago Abascal. De fet, existeix també la sospita que l’entrevista no fos gravada sense el consentiment de la padrina. El resultat, en tot cas, no hauria diferit gaire, i tampoc s’allunya gens, en realitat, de la deriva política que ha pres la Corona espanyola d’ençà que hi regnen Felip VI i Letícia.
L’entorn mediàtic de la casa reial, el de la mateixa dreta ultranacionalista, s’ha apressat a proclamar que aquestes són, si de cas, les opinions de la senyora Menchu Álvarez del Valle, i que res tenen a veure amb Felip VI ni amb Letícia. És possible, perquè la casa reial espanyola és una família/institució ben curiosa, en què ningú té res a veure amb ningú, començant pel fet que el rei emèrit Joan Carles (cap de l’Estat durant quaranta anys, no ho oblidem) es lucrés amb centenars de milions que van apareixent en comptes secrets d’arreu del món sense que, pel que sembla, ningú en tingués notícia, ni a la mateixa casa reial (una institució amb 500 treballadors, i una cúpula dirigent d’alts funcionaris que treballen en la més absoluta opacitat), ni ningú als diferents poders de l’estat espanyol, començant per la justícia. Tampoc Felip VI en sabia res, dels negocis bruts de son pare, encara que ell en fos beneficiari directe i el seu nom aparegui fins i tot com a segon titular d’una fundació del Panamà amb què Joan Carles controlava un compte a Suïssa.
Total, que si no sabien res dels fraus del pare del rei, com havien de tenir notícia de l’entrevista de la padrina de la reina. Tenia molt de caràcter, la senyora, repeteixen els comentaristes, que insisteixen a presentar la família reial com si fos la de l’amo i la mestressa del colmado de la cantonada, o la família Ulises, o la que sigui. D’aquesta manera se segueix fent els ulls grossos a dos fenòmens sense els quals no s’explica la política espanyola: la corrupció, d’una banda, i la forta enyorança (que també sentia la padrina de la reina) d’un règim dictatorial, de l’altra.
