Diumenge de victòria electoral el febrer del 1936

Columna de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) d’ara fa noranta anys a La Publicitat (18-II-1936) sobre les eleccions generals del 16 de febrer del 1936. Fins quaranta-un anys després –el 15 de juny del 1977– no hi hauria més eleccions democràtiques a Espanya. Dins del triomfant Front d’Esquerres, el partit Acció Catalana, afí al diari La Publicitat, va tenir un resultat galdós que no reflecteix el comentari de Planes. Faltaven cinc mesos per a l’esclat d’una guerra i d’una revolució que anorrearien la República. El periodista Planes, autor d’aquesta peça, va ser assassinat per pistolers anarquistes l’agost del 1936 a l’Arrabassada.

El cor no ens ha enganyat. Aquestes eleccions han estat les eleccions del Catalanisme. Contra tot i contra tothom. Contra la covardia, contra el pànic fabricat, contra la política indigna, contra els traïdors, Catalunya ha dit la seva paraula. Llançats per aquest grandiós cop d'escombra, surten, confosos en el mateix munt, els monàrquics, els carlins, els lerrouxistes, els cedistes i la Lliga [el partit catalanista liderat per Cambó]. Sí, senyors. Avui, per vergonya seva, la Lliga es troba en la tristíssima situació de veure's barrejada en l’amuntegament informe de tots els enemics de la Pàtria. El mateix vespre de les eleccions, els líders de la Lliga i els soldats rasos del partit ja ploriquejaven i deien que, ben mirat, l’aliança amb els grups anticatalans havia estat una equivocació. Ara se n'adonen? A aquests senyors tan vius, que des de fa mesos ens venien perdonant la vida, els ha calgut l'eloqüència de les xifres dels escrutinis per saber que en política, en la gran política, no es pot jugar brut. Aquests senyors es pensaven que es podien aliar amb Lerroux, Gil Robles i Goicoechea [líders de les dretes espanyoles] i no els havia de passar res. Es creien que es podia muntar una campanya electoral a còpia de renegar de totes les essències del catalanisme i no els havia de passar res. Es pensaven que es podia dir que era una qüestió de dignitat votar l'home de l'Straperlo [escàndol sobre un joc de ruleta amb Lerroux implicat] i no els havia de passar res. Es pensaven que un país podia tenir el seu govern legítim a la presó [el de la Generalitat pels fets del 6 d’octubre del 34] i no havia de passar res. Es creien que a la cadira del president Macià s'hi podien asseure els militars, els Pichs i Pons [lerrouxistes] i tot un reguitzell de governadors colonials i no havia de passar res. Es pensaven, en fi, que perquè ells havien perdut tots els escrúpols Catalunya havia perdut la vergonya. La resposta és aquesta: triomf de les Esquerres a Girona, a Barcelona, a Lleida, a Tarragona. Cent deu mil vots de majoria a la capital! No els diu res això? Ho veuen, ara, si aquestes eren les eleccions del Catalanisme? Els primers diaris francesos que ens arriben a les mans porten uns titulars a cinc columnes que diuen: "A Catalunya els catalanistes triomfen en tota la línia". Era això el que esperàvem, era per això que hem lluitat amb totes les nostres forces. El cor no ens ha enganyat. Visca Catalunya!