Doña Carmen al Tropicana
La filla de Franco ha tornat a l’Havana. Ha fet un creuer amb origen i final a la capital cubana després de més de 60 anys de no posar-hi els peus. Hi va anar de molt jove, en els últims dies del general Batista, i ha pogut constatar que les mulates del Tropicana continuen estant tan estupendes com quan el cabaret era gestionat per aquella Màfia que retrata tan bé Coppola. La visita de Carmencita, que és de fa una setmana però sembla treta del No-Do, té regust de final de cicle: l’ovella esgarriada torna a la cleda dels països homologables. Però desenterra, també, certes paradoxes. Fidel i Franco, contra el que caldria esperar, van tenir una estranya complicitat, tot i que ficar-los al mateix sac com a dictadors em continua semblant poc just.
A les portes del 26-J, la visita de la duquessa de Franco al Tropicana li recorda al votant d’esquerres amb quina lenta però inexorable implacabilitat la runa del Mur de Berlín ho va cobrint tot. Quan Iglesias i Garzón han aconseguit trobar la fórmula per anar junts i el seu sorpasso sembla factible, l’ombra allargada d’un Tsipras amb la cua entre les cames i els viatges d’aquesta reviscolada Franco Polo no permeten fer-se gaires il·lusions a qui busca en les urnes una alternativa engrescadora al més que desgastat bipartidisme de la Transició.
Som davant un doble repte que sembla un atzucac. El gran repte de la “vella política” és explicar com es pot aconseguir, a través d’una evolució tranquil·la, reformar un model econòmic que es carrega el planeta, aguditza la desigualtat i posa “els representants del poble” sota els dictats del diner. No hi ajuden gens les vergonyoses concessions “al mercat” de la socialdemocràcia europea des dels temps d’Olof Palme. El gran repte de la “nova política”és demostrar-nos que alguna revolució ha triomfat i no fer la sensació que ven fum quan ens promet escapar-nos de la globalització neoliberal. No ho posa fàcil ni la Veneçuela mig a les fosques de Maduro ni el tortuós impeachment de Rousseff.
I al final no pots evitar preguntar-te si no acaba sent sempre vella política, es pentini com es pentini, la que pretén “assaltar el cel”. Perquè és aquesta mateixa idea d’assaltar el cel, d’indefugibles arrels leninistes, la que avui ja ha quedat gairebé coberta del tot per la runa del Mur; la que va acabar fent de Fidel, malgrat tot, un dictador. Una bona pista per començar a fer nova política ens la dóna aquella frase que, mig atordits per una nit d’excessos, alguns adolescents escriuen a les portes de lavabos infectes: “Si no vius com penses acabaràs pensant com vius”.
Potser la nova política ja no passa per arribar al poder venent populisme sinó per derruir-lo des de la base a cops de compromís. Potser neix quan decidim que no tenim dret a no ficar-nos en política. Qui sap si algun dia en direm “vella política” de la que feien “els polítics” mentre els ciutadans se’ls miraven i no paraven de criticar-los. Mentrestant, haurem de votar i, per vell que sigui, encara prefereixo assaltar el cel que quedar-me a l’infern.