15/09/2022

Ni estat de dret ni govern central útil

3 min
Un home subjecta un titella que reprodueix la seva cara

En relació amb Catalunya, l’estat espanyol ja no pot ser considerat un estat de dret. En relació amb Catalunya, el govern espanyol actual és un govern inútil.

Estat de dret. Perquè un estat pugui ser considerat un estat de dret cal que compleixi diversos criteris. Els dos més importants són la situació pràctica dels drets i llibertats individuals i col·lectius, i una separació de poders en què els tribunals siguin alhora independents i sobretot imparcials en les seves decisions (són dues coses diferents: un poder judicial pot ser independent i no imparcial, i viceversa).

A partir de l’emergència del procés d’independència de Catalunya, l’estat espanyol no compleix cap d’aquests dos criteris. La llista d’exemples és llarga. La sentència, tècnicament molt deficient, del Tribunal Suprem sobre els presos polítics del Procés ho il·lustra: tribunal assignat, vulneració dels drets de les defenses, llenguatge retòric legitimador basat en adjectivacions avaluatives poc jurídiques, argumentacions retorçades sobre la sedició i la malversació, biaixos interpretatius greus dels drets de reunió i de participació, arbitrarietat de les penes, etc.) Recordem el jutge americà Holmes: “Una sentència val allò que valen els seus arguments”. A més, es constata la impunitat d’uns serveis secrets de l’Estat amb pràctiques properes a les de les màfies i els estats autoritaris (policies patriòtiques —casos Trias, Mas, Iglesias...—, xarxes paral·leles de policies-jutges-fiscals-mitjans de comunicació, operació Catalunya, espionatges polítics, sainet de les euroordres, investigacions policials “prospectives” avalades per jutges, etc.) Es tracta de deficiències democràtiques greus, denunciades pel Consell d’Europa, l'ONU o per tribunals d’estats europeus. 

L’objectiu sembla clar: acabar amb la dissidència que qüestiona la unitat d’Espanya. El deep state i bona part del mateix sistema institucional practiquen un nacionalisme il·liberal d’estat que allunya el sistema polític espanyol de les democràcies liberals. Unes pràctiques que dinamiten el respecte als drets i llibertats i que recorden el Carl Schmitt de "Defensa de la Constitució”, que en realitat volia dir “Defensa d’Alemanya”. Figures molt menors com Lesmes, Llarena o Marchena actuen com escuders d’infanteria schmittians. La seva pobresa argumentativa no amaga unes concepcions molt simples, però clares, de caràcter nacionalista il·liberal. 

La separació de poders presenta també un panorama bastant desolador: un Tribunal Constitucional que s’arroga la decisió sobre els temes de què es pot parlar i de què no en un Parlament escollit democràticament (!), violacions de les immunitats parlamentàries, tribunals que legislen sobre polítiques lingüístiques, parcialitats manifestes en sentències i resolucions judicials, relacions explícites entre jutges i partits polítics, interferència de serveis executius en processos electorals. Conclusió: hi ha clares deficiències sistèmiques en la justícia espanyola que l’allunyen dels estats de dret.

Govern central. En relació amb Catalunya no s’albira en el govern central cap voluntat o predisposició a plantejar primer i solucionar després el conflicte polític de Catalunya amb l’Estat. Un problema que té dimensions institucionals, econòmiques, fiscals, simbòliques, lingüístiques, culturals, de política europea i de política internacional. Més enllà de les reivindicacions d’amnistia i d’autodeterminació plantejades per l’independentisme, en tot aquest temps –i ja portem uns quants anys– no hi ha hagut la més mínima proposta del govern central que pugui encarrilar el problema de fons en cap d’aquelles dimensions. 

Cal no confondre la carpeta de l’autogovern nacional amb la carpeta antirepressiva. Alleugerir la segona, que tampoc no es fa i que suposaria, pel cap baix, revisar o anul·lar delictes penals, reformar la llei mordassa, reformar i controlar el CNI, atacar la impunitat de delictes comesos des de l’executiu i aturar els processos pendents (Fiscalia) no implica res respecte a encarrilar la primera carpeta. És la resolució del problema polític de fons entre Catalunya i l’Estat el que hauria d’ocupar l’ordre del dia d’un pretès “diàleg”. Si no, resulta un teatre contraproduent per a Catalunya perquè només legitima la posició de l’Estat, especialment en l’àmbit internacional. En aquest sentit, es pot dir que el govern central actual és un govern inútil per a Catalunya. Això perjudica tots els catalans, pensin el que pensin en relació amb la conveniència o no d’esdevenir un estat independent. En política, com en altres dimensions de la vida, els que estan realment perduts són els no saben on van.

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la UPF