El dret a sentir-se còmode
Se m’acut que el que podem cremar a la foguera de Sant Joan són les idees retrògrades. Com si el foc les pogués devorar, quan ja sabem que les males idees no deixen mai de cremar i, una generació rere l'altra, veiem com es continuen propagant de manera perpètua. És absolutament evitable, però la humanitat continua disposada a fer-se mal a si mateixa, perquè els egos amb capacitat hiperdestructiva s’alimenten i es reprodueixen. Es pensen que se salven a ells mateixos. Però ningú sense empatia és capaç de salvar res.
És molt desesperançador que no sapiguem organitzar-nos per plantar cara als qui volen imposar un món pitjor. La crisi global de la democràcia és aterradora, cau el sostre i el terra està inundat. Els reaccionaris se serveixen de les eines del sistema, amb la justificació que els han votat, per defensar el seu dret a fer polítiques dignes d’una distopia. I els altres, per recuperar vots i mantenir cadires, prenen decisions indignes que no només són insultants sinó que fan molt mal a llarg termini. Qualsevol argument els sembla vàlid. Entre els últims despropòsits hi ha el de Pedro Sánchez, el president del govern més progressista de la història, que ha dit que té “amics d’entre 40 i 50 anys que no se senten còmodes” amb els discursos feministes perquè estan “més enfocats a la confrontació que a la integració”. Tenim sort que un home de mitjana edat encara dediqui uns segons del seu temps ocupat per explicar-nos com han de ser els nostres discursos, ni que sigui per fer un favor als seus amics. Les feministes ja trobàvem a faltar ser les culpables de totes les plagues feixistes. Som massa radicals. Efectivament. Perquè en un món on el trencament de la bretxa salarial es preveu d’aquí més de cent anys és molt radical voler que s’acabi amb la injustícia salarial; en un món on les dones són comprades perquè els homes les puguin utilitzar és molt radical exigir que s’aboleixi el tràfic de persones; en un món on els agressors ocupen càrrecs polítics és molt radical voler fer-los fora; en un món on som violades i els violadors ens perdonen per haver-los denunciat és molt radical lluitar contra la violència sexual; en un món on els homes ens maten per ser dones, és molt radical pretendre que deixin de matar-nos.
Aquests amics de mitjana edat se senten incòmodes perquè són uns egoistes i uns ignorants. Sense la radicalitat dels moments històrics que han fet canviar els pesos de les balances, ells segurament no podrien dir ni com se senten. Però la culpa és, com sempre, nostra. És gravíssim, mirant el panorama, que els suposats progressistes (ja els coneixem) decideixin jugar la carta que les culpables són les víctimes. És tan mesquí que provoca nàusees. Mentrestant, ja es comencen a prohibir manifestacions contra la violència masclista i banderes LGTBI. Perquè no es perdi el costum d’atacar sempre les mateixes persones. Perquè ja s’ha comprovat que l’ordre i la pau al món ve de la mà de qui carrega contra les dones i els homosexuals. En aquesta Europa tan preocupada per les llibertats ja tenen dones sense drets en uns quants països afiliats. De fet, a tots. Perquè que les dones continuem patint violència i discriminació només pel fet de ser dones ja s’ha de considerar un atemptat contra els drets humans. Però això sembla que als amics de Sánchez no els incomoda tant. Per això els de hem de repetir incessantment les paraules d’Angela Davis quan diu que “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”. I ens posem còmodes. Perquè ja sabem que no ho entendran a la primera.
