Dretes catalanes, esquerres espanyoles
Les declaracions de la secretària general de Podem, Ione Belarra, a l'entrevista que li feia diumenge passat Núria Orriols en aquest diari han portat cua tota la setmana i han revifat una de les tírries més enquistades i improductives del món polític català i espanyol. És la que enfronta la dreta catalana amb l'esquerra espanyola, amb acusacions mútues que sempre són les mateixes i que se sustenten bàsicament en prejudicis i llocs comuns. La mateixa Ione Belarra és una d'aquestes figures a qui li encanta expressar-se amb consignes, i se sent reafirmada quan deixa anar els tòpics segons els quals la dreta catalana és una reproducció si fa no fa de l'espanyola, perquè pel que es veu la seva capacitat d'observació i anàlisi de la realitat és incapaç d'anar més enllà. És cert que el català ranci i escanyapobres existeix, i aquests mateixos dies hem vist el president de la patronal, Josep Sánchez Llibre, quasi retorçant-se en les reverències simultànies al PP, Vox i Junts per haver votat contra la setmana laboral de 37,5 hores. Però és absurd i injust que Belarra, i els que pensen com ella, neguin l'evidència que una part important de la dreta catalana (al contrari de l'espanyola) va tenir un paper fonamental en la lluita antifranquista, i que també ha contribuït de forma decisiva, per a bé i per mal, en la construcció de l'abonyegada democràcia espanyola. Per altra banda, i com se li ha recordat, és de mal gust que Belarra s'aventuri en conjectures sobre què farien o deixarien de fer els Mossos en una situació hipotètica, quan els cossos de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenen un historial tan desgraciat i tan real pel que fa a racisme i repressió d'immigrants, i quan la massacre de Melilla de fa tres anys es va perpetrar sent ella ministra, sense que Podem aconseguís fer dimitir Marlaska ni amb prou feines se sentís la veu de Belarra dins del consell de ministres.
A la vegada, les paraules de la secretària general de Podem han servit de pretext perquè l'independentisme victimista s'hagi esplaiat en el seu mantra, segons el qual el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Amb petites variacions, aquesta idea s'ha repetit durant dies, acompanyada de llistats de greuges, etc. Agafar una boutade o una ocurrència com a eina d'interpretació de la realitat, o proclamar que encara és més nociu i més anticatalà el món polític de Podem i Comuns que el del PP i Vox, tal vegada li pot servir a algú per esbravar-se, però no és més que una expressió d'antipolítica primària i quasi infantil de tan immadura, que òbviament no serveix per comprendre la complexitat del segle XX i el XXI a Catalunya i a Espanya. Ni ajuda tampoc a cap acció política positiva, en cap sentit.
Les diferències entre les cultures polítiques catalana i espanyola són antigues i arrelades. Però la dreta ultranacionalista sí que és la mateixa per a tots (i contra tots), i el primer error que es pot cometre davant seu és perdre el temps en bregues estèrils i en lectures parcials de la realitat.