Néixer en un context familiar o en un altre, en una zona geogràfica concreta o estar envoltat de segons quin entorn condiciona el compliment dels drets universals dels infants. Un infant no escull si el que porta per esmorzar és el que va sobrar ahir a la nit ni pot arribar a la conclusió que això li provocarà malestars digestius perquè no és el més recomanat. No té capacitat de decisió sobre si posar-se roba neta o no o sobre dutxar-se al matí si ningú de la família l’ajuda a fer-ho, ni tampoc pot deduir que a la llarga això pot derivar en problemes de pell. Sempre necessita l'adult, el referent, i per això una veritable política d’infància ha de tenir una visió global, actuant en el nucli familiar per tenir efecte en l’infant.
Quan pensem en els drets dels infants ens venen al cap necessitats clau com l’educació, tenir garantits els àpats diaris necessaris, les cures... Però ser infant és també poder gaudir de ser-ho, és a dir, que l’entorn et permeti ser simplement un nen o nena, sense preocupacions que no et pertoquen encara, sense haver de cuidar altres menors com a hàbit, sense haver d’atendre qüestions domèstiques com la cuina o la neteja a edats molt primerenques, sense haver de responsabilitzar-se de tot allò que hauria de fer un adult.
Reflexionava avui sobre el fet que totes les persones que treballem al sector social i en concret amb infància vulnerable normalitzem d’alguna manera que estem en mans d’un sistema que ens falla. Ens hem habituat a veure els mateixos noms de nens i nenes participant any rere any a les nostres activitats becades, que passen tota la seva etapa de primària i secundària com a usuaris d’un servei socioeducatiu. Però com ajuden les administracions a trencar aquestes situacions? Tenen dades estadístiques, centenars d’estudis publicats i la realitat del dia a dia a la seva disposició. ¿Es tracta llavors de falta d’una voluntat política sostinguda en el temps que permeti millorar de forma real i permanent la situació d’infants i famílies?
Un 32% dels infants i adolescents es troben en situació de pobresa a Catalunya i aquesta dada freda amaga una tempesta de conseqüències que afecten la salut mental i física d’infants i joves, el seu èxit acadèmic i fins i tot el seu oci, condicionat per un consum excessiu de pantalles i per una manca de temps de qualitat. És urgent ampliar la universalització d’espais de lleure inclusius que permetin conciliar i proporcionin referents i espais de creixement.
També és imprescindible treballar per la infància amb una mirada àmplia, des de la prevenció i no només des de la reacció. Per evitar la cronificació d’aquestes situacions que determinen el futur dels nostres nens i nenes cal donar suport a les famílies perquè disposin d'unes condicions laborals, culturals, educatives, d’habitatge i sanitàries que permetin que els infants visquin i creixin en llars amb condicions dignes i enriquidores.
Les entitats del tercer sector com la Fundació Pere Tarrés, a través de projectes socioeducatius i de lleure, acabem esdevenint aquell punt de referència que permet cobrir les necessitats que es generen en la vida diària dels infants, allà on no arriben els ajuts públics. Però no podem revertir soles aquestes desigualtats. Les administracions tenen l’obligació de posar en pràctica aquesta visió estratègica, preventiva, i d'afavorir la participació activa de tots els infants en espais segurs, de desconnexió i creixement. Les demandes dels qui coneixem i treballem dia a dia amb aquesta realitat han de ser escoltades. Només així podrem començar a garantir plenament els drets dels infants.
