Dubtosa ètica periodística (1988)
Peces històriques
Del teòleg i articulista Ricard Lobo (Barcelona, 1936-2025), a l’Avui (13-VII-1988), arran de la polèmica sobre Crida a la Solidaritat que enfrontava El País i Diari de Barcelona amb El Temps i Avui. Lobo, llicenciat en dret i filosofia, doctor en teologia, exmonjo de Montserrat, firmava la peça com a membre del Club Arnau de Vilanova. El text palesa un criteri cristià en ètica periodística. Avui és sant Francesc de Sales, patró dels periodistes.
En les societats democràtiques, els mitjans de comunicació socials juguen un paper insubstituïble com a instruments que són de difusió d'informació, d'opinió i d'intercanvi d'idees i coneixements. Imaginem-nos, per un moment, quina fora l'ansietat que produiria el fet que només durant una setmana emmudissin tota la premsa, les ràdios i les televisions mundials. Saber què passa més enllà del nostre entorn vital immediat ha esdevingut una necessitat imperiosa en els temps moderns. D'altra banda, i potser precisament per això, la premsa ha estat anomenada el quart poder. Generalment per a bé, alguna vegada per a malament. La premsa a vegades ha fet caure o canviar de mans grans bancs, i el seu silenci n'ha salvat d'altres; ha promogut polítics i ha sentenciat el futur d'altres; ha prestigiat col·lectius i institucions i ha malmès greument el prestigi d'altres. És necessari i molt profilàctic per a la societat que cada mitjà informatiu tingui la seva orientació ideològica en els seus articles editorials i de fons, i transmeti la informació a la seva manera i amb els seus matisos. I àdhuc que triï la informació que el seu mercat espera. Però malgrat tot serà prestigiat per l'amplitud i veracitat de la seva informació. Però és clar també que sempre hi haurà lectors que llegeixen el “seu” diari amb una mena de complicitat. Volen llegir determinades coses “anti” o “pro” sense preocupar-se excessivament de si la mercaderia és o no és trucada. Aquí rau l'enorme responsabilitat dels mitjans informatius. La primera exigència ètica de la informació és la veracitat. No es tracta, evidentment, d'una veritat filosòfica, etèria, sinó del respecte als fets objectius, degudament contrastades les dades que els expressen quan sobretot afecten persones o col·lectius i quan l'error o la malvolença d'interpretació pot perjudicar-los greument. Llençada la pedra o el fang, algun professional desaprensiu apel·larà, ja ho sabem, al “deure” d'informar, a la “llibertat de premsa i d'expressió”, al “servei” que presta als ciutadans amb la informació, etc. I fins i tot es protegirà legítimament amb el secret professional sobre les seves fonts d'informació. La veritat i la llibertat d'informació a vegades es troben entrebancades amb un fet social ambigu i enganyós: el rumor. Un periodista destacat declarava alegrement a un diari barceloní: “La premsa viu del rumor.” Aquest ha estat massa sovint el primer pas de danys irreparables per fets suposats que després s'han demostrat falsos de dalt a baix. La tesi que la informació és neutra resulta cada cop menys creïble. […] Què hi ha sota una dubtosa ètica professional i quins objectius la guien? Fora un mal símptoma per a la nostra societat que s’expandís un sentiment d’impotència davant accions tortuoses de determinats mitjans informatius. I encara pitjor, el silenci per por de ser-ne víctima algun dia. [...]
