Dues dones que ballen
1 Mercè Rodoreda va escriure La plaça del Diamant i es va convertir, amb el temps, en un clàssic de la literatura europea. Pel tema, per la trama i per la fluïdesa genial amb què està escrita la novel·la, el personatge de la Colometa ha esdevingut un símbol: el de la dona engabiada pel seu marit i pels temps que li ha tocat viure. Rodoreda en sabia tant, de matrimonis infeliços, de dones resignades, de vides tortuoses i de la Barcelona grisa, que a cada pàgina s’hi deixa un tros de pell. Quan s’insinuen els traumes de l’escriptora, les angoixes del personatge arriben al lector amb tota la sinceritat, ja sigui en català o en qualsevol de les gairebé quaranta llengües a què s’ha traduït aquesta obra, que és molt més que una novel·la sobre la postguerra.
2 Ara Carlota Subirós ha adaptat La plaça del Diamant per al teatre i li ha donat un aire contemporani. Són dues coses que comporten un gran risc. I, encara més, sumades. En no poques ocasions, el resultat d’un experiment així és un bunyol que desvirtua l’obra original i desespera l’espectador. Quantes vegades no ha passat que d’una gran novel·la se’n fa un rave d’adaptació teatral o cinematogràfica? Aquest, però, no és el cas. Al contrari. El que ha aconseguit aquest muntatge és posar damunt de l’escenari una de les creacions més fantàstiques, imprescindibles i emocionants que hem pogut veure en aquests últims anys al Teatre Nacional, aquell edifici de Bofill tan llustrós per fora com summament incòmode en el pati de butaques.
3 Carlota Subirós i Ferran Dordal han fet una aposta agosarada i els n’ha sortit una obra d’art. Han deixat de banda un munt de personatges de la novel·la i han decidit donar veu, tan sols, a la Natàlia. Només parla ella. No hi ha ningú més en escena. Això sí, la Natàlia, convertida en Colometa per caprici del seu marit, a qui va conèixer ballant en un envelat, parla a través de deu actrius diferents. De joves i de grans, de blanques i de negres. Aquesta és, en bona part, la gràcia. Aquest fil narratiu, coral i calidoscòpic, ens alerta que de dones com ella n’hi ha, i n’hi ha hagut, a totes les èpoques, a tot arreu i a totes les edats.
4 Aquest muntatge original, tan ben travat, posa en valor la universalitat del missatge de Rodoreda. I, també, l’actualitat rotunda del tema. En l’era del Me Too i en les setmanes esgarrifoses en què el Telenotícies ens ensenya testimonis de dones que, a Gaza o a Ucraïna, malden per protegir els seus fills dels bombardejos, de les pors i de la gana, els sacrificis de la mare abnegada ens recorden, encara avui, aquest rol protector que la vida els assigna. La seva guerra és la nostra guerra. Si en teniu ganes, La plaça del Diamant serà a la sala gran del TNC fins al 5 de novembre.
5 Una altra dona que balla la trobem a La Villarroel. És la Sandra de Love Love Love, l’obra de Mike Bartlett que ens porta a l’Anglaterra més hippy de finals dels anys seixanta. El desinhibit ball que la Sandra es marca d’entrada captiva el Kenneth i arrossega els espectadors cap als somnis de joventut i cap als primers amors, tan frescos. Amb els anys, a mesura que avança l’obra i que els porros deixen pas a l’alcohol, i que la vida esdevé rutina, es van desgastant les il·lusions de la parella de protagonistes. A través d’una comèdia ben estintolada, Love Love Love denuncia la pèrdua progressiva dels ideals, evidencia el combat generacional entre pares i fills i, de nou, subratlla el paper galdós que s’ha atorgat a les dones. Com la Sandra, la Laia Marull ho broda en tots tres actes, fent de jove, de mare d’adolescents i de jubilada. Si teniu ganes de passar una bona estona, a La Villarroel fins al 3 de desembre.
