Eleccions?
A L’hora dels depredadors, Giuliano da Empoli descriu les tres etapes per les quals, en general, acostumen a passar els polítics, a partir d’un llibre de Tony Blair. Quan arriben al poder es mostren receptius, saben que no en saben, miren de comprendre com han d’interpretar el seu paper. Al cap d’un temps, creuen que ja en saben prou: "Ja no tenen ganes d’escoltar –escriu Blair–. Ets l’amo, qui en sap més que tu?" Després ve la tercera etapa, la maduresa: “L’experiència els porta a tornar a escoltar els altres”. El problema, diu el mateix Blair, és que la majoria no hi arriben.
Podríem dir que el president Sánchez està ara mateix de ple en la segona etapa. Té una tendència natural a negar les males notícies que li arriben i, en el cas espanyol, juga amb l’avantatge de tenir al davant una dreta atrapada en l’envolada autoritària, animada per “un ecosistema digital en què no importa què és bo i què és dolent”. Una col·lusió perfecta: “El nacionalpopulisme i la plana major de les tecnològiques alliberant-se de tot el que els fa ombra”, com diu Empoli.
La setmana que acaba és una síntesi d’aquesta realitat. Per un cantó es trenca definitivament un tabú: el PP, per tal de conservar la presidència del País Valencià, s’entrega amb tota naturalitat en mans de Vox, i fa seus els dos principis rectors de l’extrema dreta: el negacionisme ecològic i l’assenyalament dels immigrants com una amenaça per a la pàtria. I tinc la sensació que, tal com estant les coses, el PP si no vol ser engolit per Abascal haurà de buscar un líder que tingui discurs i emani una certa autoritat. Si el que Feijóo buscava era reunificar la dreta radicalitzant-la sota la tutela del PP, ho ha fet tan malament que ara el risc és que l’hegemonia l’assoleixi Abascal, que el model (l’extrema dreta genuïna) es mengi la còpia.
Aquesta evolució de la dreta dona espai al president Sánchez per presentar-se com a referent de la democràcia enfront de l’autoritarisme, que és el discurs amb el qual es passeja per Europa. Però les fissures de la corrupció fa temps que el debiliten, i amb l’ingrés a presó d'Ábalos, exministre i home de confiança del president i ara presumpte referent d’una trama de delinqüents, no s’hi pot passar de puntetes. Resignar-se al qui dia passa, any empeny difícilment pot portar a un lloc que no sigui el fracàs. D’alguna manera, Sánchez ha d’armar una resposta política que li permeti recuperar la majoria parlamentària per fer front a aquesta deriva. S’està veient aquests dies que la unitat democràtica contra l’autoritarisme ja no conjuga. El PP ja ha fet el pas. I fins i tot Junts coqueteja amb la nova aliança reaccionària. ¿Eleccions? El risc que suposarien és evident. Però cada dia estem més a prop que siguin inevitables. I qui sap, tal com estan els adversaris, si seria l'única opció de salvació del president.
