Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea
Un vell adagi recomana unir-te a l’enemic si no el pots batre. En termes de compol: si els valors de l’enemic són millors que els teus, apropia-te'n. I si els teus et fan nosa, aplica’ls a l’enemic. Així, la dreta clàssica ha arraconat els seus conceptes clau –ordre, propietat, família, etcètera– per apropiar-se del terme llibertat, tot i que durant dos segles aquesta paraula màgica ha guiat totes les revolucions contra l’antic règim. Primer se la van apropiar els liberals, en nom del laissez faire econòmic. I ara ho fan els libertarians,seguidors de Trump, que òbviament no tenen res a veure amb el vell anarquisme llibertari, sinó amb l’odi a l’estat enfront del mercat, erigit en garant dels drets dels individus.
Curiosament, aquests libertarians s’indignen quan els poders públics intenten regular o cobrar impostos, però aplaudeixen molt fort quan el govern reprimeix la dissidència, expulsa immigrants o colla les minories. Tot plegat resulta sospitós. Com el fet que l’ídol d’aquests sectors sigui un narcisista reaccionari com Elon Musk, que també s’ha apropiat dels valors de l’enemic comprant Twitter per posar-la al servei dels seus interessos econòmics i ideològics (que són el mateix) i ho ha fet brandant la bandera de la llibertat d’expressió. És una mostra diàfana del que és el populisme.
He estat usuari de Twitter, actualment X, durant una colla d’anys, i en vaig sortir fart de la deriva ultradretana i dels assetjaments organitzats. Però cada cop que es parla de prohibir la xarxa intento recordar com funcionava l’opinió pública abans d’internet: la gent que volia expressar i compartir una opinió tenia ben poques opcions, com enganxar cartells, fer pintades, escriure a la secció de cartes al director del diari o intervenir en els programes de ràdio que “obrien telèfons” per sentir l’opinió dels oients. Les tribunes d’opinió estaven en mans dels governs i dels magnats de la premsa. Els dissidents de tot signe ho tenien difícil, tot i que també eren capaços de fer-se sentir, com ho demostra, per exemple, la força que va tenir l’antifranquisme clandestí a Catalunya.
Per tot plegat, les xarxes socials han estat un factor de democratització. I, per tant, no desitjo tornar enrere. Però això no m'impedeix veure els danys col·laterals del nou escenari. Les xarxes socials funcionen com assemblees, i en totes les assemblees s’imposa el que més crida o el que s’expressa en termes més radicals. L’anonimat alimenta l’exabrupte i la difamació. I la impunitat amb què actuen les fàbriques de bots permet exercir l’assetjament, la manipulació i les fake news. És cert que les xarxes continuen permetent que tothom hi digui la seva, però sense una regulació adequada esdevenen eines al servei d’interessos particulars. Quan diem que les xarxes “bullen” és perquè algú les fa bullir com i quan vol. Això ha provocat que molts usuaris interessats en un debat obert i sincer hagin desertat per la pressió de bots agressius que obeeixen consignes, reorienten les discussions, fan bullying als enemics ideològics o comercials i donen ales a discursos reaccionaris.
Prohibir una xarxa social, com acaba de proposar la ministra espanyola de Joventut, és una proposta de difícil justificació en una democràcia, i segurament poc operativa. Però els governs europeus haurien de persistir en la regulació del funcionament de les plataformes, garantint a la vegada la llibertat d’expressió i el dret a l’honor i a la veritat. Restringir l’accés als menors i prohibir l’anonimat seria un pas en aquesta direcció. I el fet que Elon Musk ho consideri una idea “tirànica”, a mi m’ajuda a estar-hi a favor.