Banderes espanyoles mal lligades als fanals

Van aparèixer unes banderes espanyoles a Barcelona, envoltant alguns monuments o mal lligades als fanals. Abans que explotés la xarxa de clavegueram del ministre espanyol Fernández Díaz, la notícia sobre qui les podia haver col·locat era de les més llegides a la web de l’ARA. Com que van ser retirades pels equips de neteja de l’Ajuntament esperem que aviat algú ho trobi inconstitucional.

Van aparèixer, doncs, en llocs públics, no pas als privats. Als balcons, aquí, si n’hi ha, majoritàriament n’hi ha de catalanes. Alguna d’espanyola, però menys. Que aquestes banderes fossin als monuments, com el de Mossèn Cinto, que figura que és un símbol català, fa que no ens les prenguéssim com un element festiu, reivindicatiu, patriòtic, esperançador o alegre.

Les vèiem com un element amenaçador. Un “pels meus ous”, una mena de testimoni de conquesta soft. Tu pots plantar una bandera a dalt de la muntanya perquè hi has pujat o pots plantar una bandera a dalt d’una muntanya perquè l’has conquerit. I en aquest darrer supòsit, esclar, no la plantes en el temps de lleure, sense cobrar, perquè te l’estimes. La plantes perquè ets un soldat, perquè t’hi obliguen o et paguen o perquè no la plantin els altres. Aquestes banderes mal nuades als fanals en alguns casos eren bufandes, perquè potser el que les va haver de buscar no en va trobar gaire estoc als basars xinesos (allà només hi ha el que “té sortida”). Sorprenien perquè eren alienes a la realitat catalana. La bandera orgànica, la de cadascú, és la que no notes quan hi és. A Espanya és l’espanyola. Aquí és la catalana. La que veus, sense veure, penjada durant la festa major. A la paradeta de bagatel·les, de llibres. La que poses al pastís de la iaia. La que hi havia ahir al forn envoltant les coques.