Europa, si vol, pot

Fins al 1914, sense ONU ni Societat de Nacions, el món es regia per àrees d’influència. N’hi havia una, Europa, i un únic estat influent, el Regne Unit, que basava el control del comerç en el seu imperi colonial.

La Revolució Industrial, la victòria de les guerres contra Dinamarca, Àustria i França, l’eficient administració prussiana de Bismarck amb els impostos que tots pagaven i la seguretat social –la primera al món–, van conduir a la unitat alemanya del Segon Reich. El Regne Unit va veure créixer un competidor com a líder europeu i la guerra va esdevenir inevitable: per una banda, el Reich i l’Imperi Austrohongarès; per l’altra, el Regne Unit i França.

La pau de Versalles, el 1919, va deixar greuges que van implicar la inflació econòmica i el sorgiment d’una voluntat de revenja per part dels perdedors del conflicte, més humiliats que militarment vençuts. Cap exèrcit aliat havia entrat a Alemanya quan aquesta es va rendir el 1918.

Això va portar a la guerra el 1939. Havia sorgit una segona àrea d’influència –allunyada geogràficament d'Europa–, a conseqüència de la modernització i el creixement del Japó, amb un PIB i població importants. El Japó, ofegat per la manca de matèries primeres i amb una guerra de conquesta a la Xina en curs, va declarar una guerra als EUA que no podia guanyar de cap manera. Els EUA van resultar vencedors a Europa i al Pacífic, i es van convertir en la primera potència mundial.

L’atac japonès a Pearl Harbor i l’error estratègic del Reich al declarar la guerra a l'URSS van permetre que els EUA obtinguessin un aliat circumstancial. Els soviètics van carregar el pes de la guerra a Europa i van extenuar la potència del Reich. Els morts i la destrucció els va patir l'URSS.

Després del 1945, el món va passar a tenir una única àrea d’influència amb institucions supranacionals, l’ONU i Bretton Woods, que modulaven la política, l'economia i el comerç mundial liderats pels EUA. A conseqüència de la victòria a Europa, l'URSS es va constituir com a contrapoder al continent, però la fragilitat i ineficiència de la seva economia van provocar la seva implosió el 1990.

Del 1990 al 2000, la desaparició política de l'URSS va portar els EUA a la creença que eren l’única potència al món. Amb l’única excepció del radicalisme islàmic, que va generar dues guerres, Iraq i Afganistan, que els EUA van guanyar militarment però van perdre socialment i econòmica.

Avui, el món es configura en tres àrees d’influència: Amèrica i el Golf, liderada pels EUA; Àsia, liderada per la Xina, i Europa, on hi ha un conflicte entre Rússia i la UE.

Aquesta nova situació és la que ha portat el conflicte a Veneçuela. Els EUA han volgut demostrar la seva prevalença i controlar el petroli veneçolà –fins ara venut majoritàriament a la Xina a preus baixos– i l’accés a minerals estratègics –un mercat liderat mundialment per la Xina–. Una vegada demostrada –via fets– la irrellevància de l’ONU, s’obre un conflicte entre Taiwan i la Xina que els EUA no podran evitar per la simetria amb Veneçuela. Aquest conflicte ocasionarà un problema seriós per a Europa en la fabricació de xips, la indústria digital i la IA. Es podrà resoldre a mitjà termini, però no a curt.

El retard dels EUA en el control de minerals estratègics respecte a la Xina fa probable la invasió de Groenlàndia, ara danesa, per part dels EUA, sota la lògica de “a casa meva faig el que vull”.

Queda per resoldre el problema del lideratge a la tercera àrea d’influència, Europa. Si la guerra a Ucraïna es resol a favor de Rússia, la UE passarà a tenir menys rellevància al continent europeu per la seva confrontació amb Rússia. Hi ha dues qüestions que apunten en aquesta direcció. D’una banda, l’interès dels EUA per afavorir una Rússia no derrotada, per evitar la seva convergència estratègica amb la Xina en el conflicte inevitable entre Washington i Pequín en aquest segle. D’altra banda, la inoperància europea, que és difícil de resoldre a mitjà termini mitjançant una unió política més estreta, que –per la seva complexitat– requereix temps i que Rússia procurarà impedir, com ja fa de manera activa.

Aquesta situació es pot revertir, però cal la voluntat de fer-ho. La idea que una defensa europea comuna donarà a la UE una força militar que li permetrà tenir més presència al món és una alternativa a llarg termini. Quan arribi, els conflictes actuals s’hauran resolt en contra de l’interès europeu.

L’única força militar nuclear independent a Europa és la de França, creada a partir de la Force de Frappe el 1958 per iniciativa de Charles de Gaulle. Una força nuclear independent i els vehicles per operar-la: míssils balístics, submarins nuclears, llançamíssils capaços d’operar sense localització possible i una força aèria estratègica.

Si la UE delegués en França la seva política de defensa, hi hauria una alternativa, creïble per immediata i capaç, al suport dels EUA a Ucraïna, que podria portar Rússia a la taula de negociació amb cessions que si la guerra acaba sense una involucració seriosa dels EUA no existiran.

Aquesta iniciativa requereix l’acceptació del Regne Unit i Alemanya. És difícil. Per a França, suposaria la rellevància a Europa i al món i el reforçament de la seva política jacobina, que li ha reportat més influència i èxit polític al llarg de la història. Un fet important per a França.

Per a la UE suposaria un reforçament polític explícit, i per a la política interna francesa, una alternativa que reforçaria a curt termini el macronisme i, per tant, implicaria un afebliment de l’extrema dreta a les properes eleccions presidencials.

Aquesta política podria ser útil per a un futur en una Rússia sense Putin. Una pau sense victòria a Ucraïna afebliria políticament el rus. Un acostament de la UE a Rússia beneficiaria les dues parts per la complementarietat de les seves economies i societats, avui separades per la voluntat imperial del president Putin, sense cap lògica històrica ni raó estratègica. Desaparegut l’obstacle, la col·laboració és possible.