09/06/2020

Pau Donés

2 min

Endevino que s’ha mort Pau Donés, el de Jarabe de Palo, perquè a la ràdio matinal sona La flaca. Com quan es va morir George Harrison, que va sonar Here comes the sun, com quan es va morir Bowie, que va sonar Blackstar. Cançons inesperades al matí, entre les notícies polítiques i sanitàries, que duren més segons que d’habitud. Els músics s’han de morir per sonar una estona a la ràdio convencional.

Em miro el vídeo de l'última cançó que va publicar, que sona tan bé. Toquen en una mena de terrat. Els músics estan molt contents. Esclar que sempre, quan graven, quan toquen, els músics estan obligats a fer una cara de plaer estereotipada, però diria –és una impressió que tinc perquè sé que ell, el cantant, està malalt– que els músics del Pau Donés s’ho estan passant bé de veritat. A sobre dels seus caps, que es mouen al compàs, hi ha aquelles tirallongues de bombetes de colors que ara estan de moda i que donen tanta alegria. El teclat del piano, el contrabaix, es veuen molt nets, molt polits. Una noia balla. És molt jove. Porta una samarreta virolada de màniga curta que és com un cant a la joventut i a la vida. També duu una mena de màscara teatral, potser perquè no se la reconegui, i els cabells foscos recollits. És una noia molt maca, això em sembla.

És la seva filla, que ara he llegit que es diu Sara. Llavors, esclar, la cançó, que es diu Eso que tú me das, deu parlar d’ella. Per tant, aquesta Sara, que giravolta molt abandonada, molt deixada anar, és com l’Aisha, com l’Alba, fins i tot com la Ginebra, que són filles que protagonitzen cançons d’amor. Mor un cantant de càncer, i els últims dies són plens de música, de gent contenta, d’alegria de viure. Ella, la Sara, es queda amb aquells riures. S’emociona amb la bellesa de la vida. No para de ballar.