I encara volen el 5% del PIB per a armament

Un munt de gent dorm al carrer. Parlem de les persones que aprofiten un racó més o menys arrecerat i apartat de les mirades però també de les que estenen directament a la vorera el matalàs que han tingut “desat” tot el dia entre dos contenidors o en un fanal i dormen als quatre vents. Al parc de Joan Miró van començar a desallotjar ahir el que es podia qualificar d'assentament, que feia temps que havia anat ajuntant fins a una cinquantena de persones. 

A Santa Anna, termòmetre social de precisió, parlen darrerament de l'arribada de gent que fuig de la violència de les bandes delictives del seu país. Arrels va ser fundada fa vora quaranta anys i no s’acaben la feina. A les escoles del Raval s’ha donat el cas que quan han demanat l’adreça a una criatura acabada de matricular han dit que no tenen cap adreça perquè tota la família viu sota un porxo. Parlo de Barcelona, perquè és el que veig cada nit i cada matí, però el problema és general en moltes ciutats del país i del món, malgrat els esforços públics i privats. 

El problema no és fàcil de solucionar, perquè el món no para de generar exclosos, locals o estrangers. Són tots aquests que veiem que venen a bord d’una pastera, o fugint d’un bombardeig, d’una guerrilla, d’una sequera o de la condemna de viure tota la vida en la misèria. Diguem-ne guerra híbrida o guerra mundial a trossets, però les víctimes de tots aquests conflictes aparentment llunyans ja dormen sota casa, o sigui que de llunyans, res. I els que manen encara tenen el desvergonyiment de voler retallar la despesa social per gastar el 5% del PIB en armes. Per què ho volen? Per continuar omplint els carrers de víctimes?