Els Beckham i nosaltres

He llegit, amb la morbositat que fa al cas, la notícia sobre la mala relació de David i Victoria Beckham (l’exfutbolista i l’ex-Spice Girl) amb un dels seus fills, Brooklyn. Per Instagram, el noi ha explicat diversos episodis tristos que passo a enumerar.

Primer de tot, la mare es va negar a dissenyar el vestit de núvia de la futura del noi a última hora. Això, a mi, no em passarà, perquè la meva filla no ha entès encara la influencer que duc a dins i només em valora com a decoradora d’interiors i compradora de gangues. En segon lloc, el noi, amb tota la mala intenció, va col·locar a la taula presidencial del casament la seva cangur i la de la parella, mentre que els respectius pares estaven en taules adjacents. Això és molt brut. És una manera de dir: “A mi qui m’ha cuidat?” La tercera és que els pares li van demanar que renunciés als drets sobre el seu nom setmanes abans del casament i, com que no ho va acceptar, va haver-hi “conseqüències” en la seva paga. O sigui, que tenia paga. Un dia d’aquests aniré a fer-me la trobadissa a cals Beckham, per si m’adopten.

Les situacions descrites podrien ser un gènere literari, que podem anomenar: “Soc ric però no ric”. Es tracta de desgràcies, sí, però que només poden donar-se en el context dels milionaris. John John Kennedy, per exemple, va fer un “Soc ric però no ric” quan va estavellar-se al mar amb la seva promesa quan anaven de cap de setmana en una avioneta que conduïa ell. Això, a vostès, en aquest format, no els pot passar. Eric Clapton va perdre el fill de quatre anys, que es va precipitar per la finestra del pis 53 d’un gratacels on vivien. Jugava amb la mainadera mentre la mare revisava el pressupost de la remodelació de la casa de Milà, però l’home de la neteja dels vidres es va deixar la finestra oberta. Això a vostès en aquest format no els pot passar.